El pas de la tempesta

El des­as­tre del Glòria és evi­dent i es tri­garà força temps a recu­pe­rar-se de la tragèdia. L’ha patit mig país i l’altra mei­tat ha estat ama­tent a les escor­ri­a­lles. Les pèrdues can­ten. I quasi pot sem­blar una fri­vo­li­tat que, davant l’immens des­propòsit del Delta, el Maresme o la Tor­dera, pugui invo­car un des­per­fecte local, pot­ser fútil, del mar embra­vit en l’horitzó d’uns ulls que el veuen cada dia.

Visc en un barri mari­ner, en la façana medi­terrània del Bar­ce­lonès Nord, prop del sor­ral que invita al blau. Lloc pri­vi­le­giat per con­tem­plar com el Glòria feia ballar les pal­me­res fins a aixe­car-les i tor­nar-les a terra, men­tre el teló de fons mos­trava ona­des de quasi vuit metres. La terra, el mar i el cel con­fo­sos en un qua­dre impres­si­o­nista on es bar­re­ja­ven els límits dels colors. Les fue­ta­des d’un canvi climàtic que, em temo, tam­poc sabrem admi­nis­trar. Des de fa anys, el pont del Petroli és un ele­ment emblemàtic de la façana marítima. És la imatge viva d’una potent arque­o­lo­gia indus­trial, refe­rent d’una època quan els grans ginys pro­cla­ma­ven la revo­lució pro­duc­tora i les sire­nes mar­ca­ven el pas de les hores. Una andròmina que va estar a punt de des­a­parèixer i va ser indul­tada al dar­rer minut, ara ha esde­vin­gut signe d’iden­ti­tat. Un mecano fort i a la vegada feble que aquesta vegada no ha pogut fer front a la força de les ones.

El Pont del Petroli es remet al 1879, quan la com­pa­nyia Suari i Canals va aixe­car una refi­ne­ria de car­bu­rant en aquest indret i els vai­xells neces­si­ta­ven un pan­talà per des­car­re­gar les cis­ter­nes. Una fac­to­ria que fun­cionà fins a ser expro­pi­ada durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera i, poste­ri­or­ment, formà part de les ins­tal·laci­ons de Campsa. El pont aguantà altres embats de la mar embra­vida i l’actual és la quarta estruc­tura cons­truïda al mateix lloc, aquest del 1965 i tan­cat quan Campsa des­man­tellà la refi­ne­ria (1990).

Quan es va urba­nit­zar l’actual façana marítima, a la costa nord del Bar­ce­lonès, els dub­tes feren con­si­de­rar el futur d’un munt de fer­ra­lla que dibui­xava el vell pan­talà, un pont que entrava uns 250 metres al mar i aca­bava en una pla­ta­forma de càrrega i descàrrega. Un grup sub­ma­ri­nista des­cobrí que al seu entorn s’havia con­so­li­dat un eco­sis­tema sub­marí que calia pre­ser­var, i un veterà ciu­tadà, Josep Valls, s’entestà en sal­var el pont i les seves cir­cumstàncies. Un somni con­ver­tit en rea­li­tat per l’acció de la volun­tat popu­lar. A pocs metres, la joia moder­nista de la des­til·leria dels ger­mans Bosch, pro­duc­tors del refe­rent Anís del Mono, i l’afe­git de l’escul­tura del mico, dis­se­nyat per l’artista Susanna Ruiz, al davant de la qual la majo­ria de con­ciu­ta­dans tenen una foto­gra­fia. Tot, un espai iden­ti­tari ferit per l’acció del Glòria, un des­per­fecte que és neces­sari recu­pe­rar.