Reivindiquem-les

En tots els àmbits ha pas­sat i encara passa: el paper de les dones ha estat, històrica­ment, menys­preat, arra­co­nat i ama­gat. El rol de les dones s’ha invi­si­bi­lit­zat d’una forma clara i és feina de tots tre­ba­llar per la nor­ma­li­tat, és a dir, per la igual­tat de reco­nei­xe­ment i d’opor­tu­ni­tats en qual­se­vol àmbit. A vega­des això sem­bla tan obvi que no cal­dria dir-ho, però cal, és neces­sari encara avui, l’any 2020, rei­vin­di­car que la història l’han feta tant homes com dones, a tot arreu i sense excepció, i que, per tant, cal no accep­tar com a bona una herència històrica muti­lada on, apa­rent­ment, els homes són els autors de tot allò trans­cen­dent. Sí, hem de fer l’esforç de rees­criure el pas­sat, de revi­sar-ho tot, de tor­nar a inter­pre­tar qui­nes dones van fer con­tri­bu­ci­ons deci­si­ves a la ciència, a la filo­so­fia i a les arts, qui­nes dones van inci­dir per can­viar el món, perquè si fóssim acrítics seguiríem patrons des­fa­sats i injus­tos, i sense un punt de par­tida rigorós no podem bas­tir un futur fona­men­tat en la igual­tat.

La Linda Noch­lin va escriure, en una d’aque­lles afir­ma­ci­ons trans­for­ma­do­res: “En l’àmbit de la història de l’art, el punt de vista de l’home blanc occi­den­tal, accep­tat de manera incons­ci­ent com l’únic punt de vista de l’his­to­ri­a­dor de l’art, pot resul­tar poc ade­quat – i de fet, ho és– no ja en l’aspecte moral o ètic, o perquè resulti eli­tista, sinó en ter­mes exclu­si­va­ment intel·lec­tu­als. [...] Per tant, l’ano­me­nada qüestió de la dona, en comp­tes de ser un tema secun­dari, pro­vincià, ridícul, perifèric i menor empel­tat en una dis­ci­plina seri­osa i esta­blerta, es pot con­ver­tir en un cata­lit­za­dor, un ins­tru­ment intel·lec­tual que demos­tri supo­si­ci­ons bàsiques i natu­rals, que pro­por­ci­oni un para­digma per a un altre tipus de qüesti­o­na­ment intern i al mateix temps esta­bleixi enllaços amb para­dig­mes gene­rats per plan­te­ja­ments radi­cals en uns altres camps.”

Doncs sí, ser dona artista ha estat –i encara és– una difi­cul­tat afe­gida en el reco­nei­xe­ment de la vàlua cre­a­tiva. Recent­ment, ha apa­re­gut el lli­bre Gran­des muje­res artis­tas, on es recu­llen obres de 400 artis­tes inter­na­ci­o­nals. Però hem de ser cons­ci­ents que aquesta difi­cul­tat gene­ral es va accen­tuar molt més en el nos­tre entorn, en plena dic­ta­dura fran­quista i també més tard, amb un poder repres­siu i amb una soci­e­tat patri­ar­cal. Figu­res com la Juana Francés, Amèlia Riera, Josefa Tolrà, Mari Chordà, Isa­bel Oli­ver, Eulàlia Grau, Car­men Calvo, Susanna Solano i tantíssi­mes altres han hagut de llui­tar a con­tra­cor­rent per acon­se­guir l’equi­pa­ració amb els seus homòlegs mas­cu­lins. Rei­vin­di­quem-les, des­ta­quem el valor de les artis­tes (i les dones d’ahir amb talent en qual­se­vol dis­ci­plina). El seu lle­gat mereix més inves­ti­gació, visi­bi­li­tat, reco­nei­xe­ment i molta més difusió. Cal des­ta­car el paper de la dona en la història, per nor­ma­lit­zar el futur.