Jo, traïdor

Des de fa un temps, tant en tertúlies com en arti­cles, però espe­ci­al­ment en tuits i en comen­ta­ris a tertúlies i en pro­gra­mes de TV3, sento i lle­geixo les parau­les traïdors, auto­no­mis­tes, boti­flers... refe­ri­des a Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya. De veri­tat, sento dolor i pena, perquè els que diuen i escri­uen tot això no són els uni­o­nis­tes i espa­nyo­lis­tes. Són, malau­ra­da­ment, els com­panys de viatge o, almenys, alguns com­panys de viatge. Vol­dria enten­dre les cau­ses de tot això, i no ho acon­se­gueixo. Vull fer, però, algu­nes con­si­de­ra­ci­ons.

1. Després de la victòria de l’ 1-O, teníem dife­rents camins a seguir. Pri­mer: decla­rar la inde­pendència i exe­cu­tar-la. Això no va pas­sar, segu­ra­ment per por a la repressió de l’Estat espa­nyol, una repressió que alguns polítics ens diuen que seria fins i tot amb morts. Segon: con­vo­car elec­ci­ons. Tam­poc ho varen fer, per des­a­cord entre els par­tits i els movi­ments inde­pen­den­tis­tes. Ter­cer: fer el que feren, decla­rar la inde­pendència de manera simbòlica. I el resul­tat ja el sabem: presó i exili.

2. Davant de la nova situ­ació, tenien dos camins a seguir. Pri­mer: ana­lit­zar el que va pas­sar i mirar les nos­tres for­ces reals, i a par­tir d’aquí, ini­ciar un nou camí que porti a par­lar, dia­lo­gar, gua­nyar elec­ci­ons i que porti també a un referèndum que, si no és pac­tat amb l’Estat, esti­gui ava­lat inter­na­ci­o­nal­ment. Segon: l’altre camí seria con­ti­nuar amb l’enfron­ta­ment directe, fer molts ges­tos simbòlics, i mol­tes parau­les bui­des de rea­lisme que no por­ten enlloc. El lec­tor ja pot veure qui és que ha seguit un camí i qui, l’altre.

3. L’Estat espa­nyol no el gua­nya­rem amb parau­les, amb símbols, amb deso­bediències estèrils ni amb una estratègia pura­ment uni­la­te­ral. L’Estat español només el pot gua­nyar el poble, els vots, les ali­an­ces inter­na­ci­o­nals. Però espe­ci­al­ment els vots. L’objec­tiu no és fer repúbli­ques vir­tu­als ni inde­pendències fictícies. L’objec­tiu ha de ser acon­se­guir el 50% dels vots avui, demà el 55% i demà pas­sat el 60%. I aquest objec­tiu és pos­si­ble si tre­ba­llem cadascú el seu elec­to­rat.

4. Si hem de fer deso­bediència social i ins­ti­tu­ci­o­nal, que l’hem de fer, ha de ser con­sen­su­ada i por­tada fins a les últi­mes con­seqüències. És molt arris­cat, però com a mínim sac­se­jaríem pro­fun­da­ment les estruc­tu­res repres­si­ves de l’Estat espa­nyol.

Per tant, pro­po­sar i exi­gir, com fa Esquerra, una taula de diàleg amb el PSOE, no és dei­xar de ser inde­pen­den­tista, i menys ser traïdor. Replan­te­jar l’estratègia que vàrem seguir després de l’1-O és ser rea­lista i no fer volar coloms, i no és ser un boti­fler. Inten­tar nego­ciar amb l’Estat per arri­bar a pos­si­bles solu­ci­ons, això no és ser un traïdor ni un boti­fler. Si fer els plan­te­ja­ments que actu­al­ment fa ERC suposa ser un traïdor, doncs jo soc un traïdor. Si ser rea­lista i inten­tar solu­ci­o­nar els pro­ble­mes de la gent és ser auto­no­mista, jo soc auto­no­mista.

Per cert, alguns que ara ens acu­sen de boti­flers i traïdors, que sàpiguen que en les elec­ci­ons autonòmiques de l’any 84 del segle pas­sat, quan segu­ra­ment ells esta­ven cofois amb el peix al cove, una colla de gent pro­ce­dent de dife­rents par­tits polítics i de movi­ments soci­als i popu­lars formàrem una pla­ta­forma política que es deia Entesa de l’Esquerra Cata­lana i que plan­te­java direc­ta­ment la inde­pendència. Jordi Car­bo­nell era el cap de llista de Bar­ce­lona. Carod-Rovira ho era de Tar­ra­gona. J. Torra, de Lleida, i jo, de Girona. No acon­seguírem cap dipu­tat. Repe­teixo, era l’any 84. Aquests són els traïdors i boti­flers.