Sense Mobile

A l’edat mitjana, la pesta ja feia suspendre fires i mercats. La modernitat i sofisticació del Mobile no ens ha fet menys aprensius, espantadissos i supersticiosos. A Barcelona, que és on aquesta fira se celebra i aquest any s’ha suspès, hi ha pesta? La pesta és a la Xina. La Xina és lluny, llunyíssim. Hi ha algun cas infecciós a Catalunya o territoris adjacents? No n’hi ha. L’Organització Mundial de la Salut, l’OMS, que és una de les institucions més serioses i fiables, potser perquè té la seu a Suïssa, país no contaminat per la frivolitat de tots els altres, ha dit que no hi ha cap motiu perquè la gent no viatgi. Digui el que digui, la gent s’absté de fer-ho. Si més no els participants del Mobile.

Ben mirat, el Mobile és o hauria de ser l’antítesi d’una fira o un mercat. Encara més: per definició no s’hauria de celebrar. Es tracta, com el seu nom indica, de vendre-hi telèfons sense fils i de butxaca que permeten no solament comunicar-se de paraula i per escrit sinó fer-ho tot: consultar el diccionari, guiar-te per una ciutat, veure els nets, seguir una conferència, comprar una cosa, fer una qualsevol gestió, servir de lot al cine o quan se’n va la llum. Tot. El telèfons de taula i paret, els seus antecessors, van ser útils perquè els nostres pares i avis no haguessin de desplaçar-se a cal veí, si li volien dir una cosa. De vegades el veí era lluny. De vegades molt lluny. Algun, a la Xina. L’estalvi en viatges va ser gran. Els interlocutors es deien: un dia s’inventarà un telèfon que permetrà veure’ns les cares. Ja s’ha inventat. Ja el tenim aquí. Però ha passat que l’esperit mercantil propi de l’edat mitjana d’on provenim, és més fort que res, i ens volem veure les cares al natural, i tocar-nos i donar-nos la mà, i per això muntem el Mobile, que en origen presenta aparells pensats per estalviar tots aquests tràmits i efusions. Ve la pesta i no hi ha ni mans ni tocaments ni besos ni fira. Ploren els hotelers, els amos dels restaurants i fins i tot els taxistes que per aquestes dates sempre tenien a punt una vaga que posés en perill la fira. Quan treballava al Raval de Barcelona, cada dia passava per davant del Bagdad, sala d’espectacles pornogràfics d’alta temperatura. Normalment el local obria a les onze de la nit. Quan hi havia fires programades ho feia a les set de la tarda. Hi vaig passar un dia que acabava de clausurar-se una edició del Mobile. Un camió cisterna hi desembussava les canonades. Quan hi havia pesta, els titellaires que seguien els firaires es quedaven sense públic i les fondes no feien ni cinc.

Els més profunds diuen que la suspensió del Mobile obeeix a la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina i als interessos de les grans marques, i que la salut, la pesta, és l’excusa. Sí: l’excusa que convenç la gent, com fa mil anys i ara.