La violència

La naturalització de la violència política és un fet. Els últims dies hem assistit a una nova onada de pràctica impune d’aquesta violència, focalitzada sobretot contra l’independentisme. En un tèrbol control d’identificació, un mosso d’esquadra hauria dit a l’activista Roger Espanyol: “Yo contigo puedo hacer lo que quiera.” Sí? Què més pot fer, buidar-li l’altre ull? Una policia que parteix d’aquestes premisses i dimiteix del rigor democràtic i servei professional a la ciutadania és una policia perillosa. En una concepció totalitària de la presó, un fiscal intenta evitar que Jordi Cuixart obtingui permisos penitenciaris. Ho fa argüint factors de reeducació ideològica i raons psiquiàtriques (apel·lant que el pres segueixi un “tractament per superar les distorsions cognitives resistents al canvi”). Alfonso Guerra declara que el president Torra “és una incubadora de neonazis, tan trastornat com l’altre que és a Brussel·les, personatges més propis d’un zoo que no de la política”.

Als mitjans de comunicació, a Twitter i a tants altres àmbits de tots (tots!) els corrents ideològics s’ha normalitzat l’insult, la manca de respecte, la difamació. És en aquest context on apareix la “taula de negociació”. Alerta! Perquè, sota la normativització de la violència i la repressió, ens podem trobar davant de l’ordit d’una gran mentida com la de la Transició. S’ha fet un judici en què la part agredida ha estat acusada de violenta. Es van decretar sentències a l’1-O amb un codi penal aprovat després dels fets jutjats. S’està fent una reafirmació orgullosa i revengista d’un concepte de sobirania accentuat en el fet que el president i els consellers electes que són a l’exili no puguin tornar al seu país, a casa seva. Alerta. Perquè en una democràcia els drets i les llibertats bàsiques no són mai objecte d’una “negociació”.