Hivernacles

Quan va morir Alexandre (323 aC), la decadència de Grècia es va accentuar encara més. Fa tres anys que després de llevar-me –mentre em dutxo, m’afaito, condueixo cap a la feina...– ja no escolto els informatius de ràdio. Mort Alexandre, diversos generals macedonis es disputaven el botí de l’imperi; i va ser en aquest marc crepuscular que la filosofia es va redreçar cap a escoles de pensament que, lluny dels models anteriors de Plató i Aristòtil, ja no perseguien un sistema totalitzant com sí una guia de salvació que, enmig del naufragi col·lectiu, permetés l’accés a la felicitat individual sense descuidar un ordenament ètic de la vida. Vaig deixar d’escoltar les notícies perquè no volia continuar destruint l’hora delicada de l’alba: notava que no em feia cap bé aquell doll d’informacions catastrofistes, espectacularitzades, amb desmesurats crescendos de veu i músiques que semblaven la impostació d’una profecia mil·lenarista sobre la fi del món. L’epicureisme, l’estoïcisme i l’escepticisme van ser escoles d’aquella època de decadència de la Grècia antiga, tres vectors que, dosificats, aporten una saviesa equilibrada i realista. En temps de decadència –hi estem: rearmament, fanatisme, tiranies...–, la vida a la menuda. És a dir, l’or grandiós d’alguns replegaments. L’autoprotecció. L’amistat. La prevenció de saber que alguns idealismes d’avui demà poden ser criminalitat. Dues persones es besen assegudes en uns esglaons. La lectura pausada i selectiva del diari. Conduir per un deliciós camí de bosc. La música. De nou, els amics. Una copa de vi Catena amb el robí que guspireja en el verd dels teus ulls. La lectura. Una llar de foc encesa. I aquest mes de març, al castell de Palol de Revardit, l’extraordinària exposició d’aquarel·les L’escriptura del paisatge, de Lola Ortiz Barnés, un conjunt de pintures que són abstraccions de fantàstics haikus de Josep Navarro Santaeulàlia. Blau-Lola. Silenci de nit en els camps. Els modestos hivernacles de l’ésser, irreductibles.