L’infern són els altres

Fa uns 15 dies, el relator de l’ONU per a la pobresa extrema, Philip Alston, va visitar l’Estat espanyol, Catalunya inclosa, i va concloure que la situació “està entre les pitjors de la UE”. Fa poc, una amiga que treballa en un institut de la perifèria barcelonina em va demostrar què vol dir “pobresa extrema” –que aquí és en part un llegat del PP, que va gestionar les crisis del seu mandat, des de la desocupació crònica fins a la corrupció ídem passant per Catalunya, amb la mateixa destresa que havia mostrat amb l’accident del Prestige– en la vida real. Al seu institut –no cal dir noms, ja que n’hi ha tants de semblants– els alumnes, la majoria provinent de famílies amb poquíssims recursos econòmics, si no insulten els professors dia sí i dia també, els amenacen directament (un estudiant raper va fer un vídeo en què surten ell i la seva colla escolar, cadascú amb una navalla a la mà). Una agressivitat que sovint té els orígens en una autoestima tan baixa que bona part dels alumnes donen per descomptat que els mateixos professors deuen ser uns fracassats pel sol fet d’haver d’impartir-los classes a ells: uns adolescents tan desemparats i tan mancats de qualsevol oportunitat que valgui la pena. Però, per esgarriats que se sentin, aquests alumnes també són Catalunya, també mereixen formar part del seu futur. Quan cridem visques a aquest país acabades en la paraula “lliure”, si us plau, que els tinguem (molt) en compte. I no només quan el Sr. Alston estigui de pas.