Lluitar, també de grans

Les per­so­nes grans no ho tenen fàcil. La pèrdua de qua­li­tat de vida que mol­tes vega­des com­porta fer anys s’ajunta amb neces­si­tats econòmiques i emo­ci­o­nals que, en alguns casos, no es poden cobrir. A les pro­blemàtiques intrínse­ques de la vellesa hi ha rea­li­tats molt més com­pli­ca­des, com les del col·lec­tiu LGTBI. Per­so­nes que mai han parat de llui­tar. Ho han hagut de fer sem­pre, ja de joves. Ser gai o les­bi­ana ha estat un estigma que durant anys i panys aquesta soci­e­tat no ha per­do­nat. Encara, avui en dia, hi ha sec­tors que ho con­si­de­ren una abo­mi­nació, però les coses han can­viat o ho estan fent. Gua­nyar-se la visi­bi­li­tat, la dig­ni­tat i la nor­ma­li­tat en una època fosca de la història com és el fran­quisme reque­ria un gran coratge. Molts no ho van acon­se­guir, i van optar per l’accep­tació social enfront de la seva con­dició sexual, amb tot el que això ha d’impli­car pel que fa a frus­tració. Tam­poc era fàcil i més en deter­mi­na­des zones, sobre­tot rurals i peti­tes ciu­tats. Però, gràcies als que van llui­tar en aquell moment, gran part dels drets que té el col·lec­tiu actu­al­ment s’han asso­lit.

És ben trist, però, que quan han arri­bat a grans hagin de tor­nar a entrar a l’armari. Uns com­panys de residència que pro­ve­nen de l’època fosca i que, en alguns casos i no sem­pre, els con­ti­nuen mar­gi­nant. Per­so­nal poc pre­pa­rat per aten­dre la diver­si­tat i, sobre­tot, sole­dat. Sole­dat perquè en el col·lec­tiu gai i trans –i molt menys en el lèsbic– les rela­ci­ons són més etèrees. Perquè sovint, quan aquesta gent gran va deci­dir-se a fer el pas, va topar amb unes nor­mes i una incom­prensió que van pro­vo­car molts tren­ca­ments fami­li­ars. Llaços tren­cats i manca d’un entorn de suport plan­te­gen un esce­nari poc enco­rat­ja­dor.

Aquesta és una soci­e­tat des­a­graïda, que no té en compte els herois que ens han permès arri­bar on som. Per sort, no tot­hom és igual i hi ha ini­ci­a­ti­ves com la de la Fun­dació Enllaç que venen a suplir el que la mateixa soci­e­tat no vol o no pot pair. Però la rea­li­tat exis­teix, i les admi­nis­tra­ci­ons no poden tan­car els ulls.