L’ajornament

És realment sorprenent, alhora que llastimós, sentir com tota mena de periodistes, opinadors i patums a les quals se’ls demana el parer (que sovint ens el podríem estalviar) han celebrat amb alegries puerils la posada en marxa d’un invent anomenat taula de negociació. Poc abans de les eleccions al Congrés de Madrid del novembre del 2019 (eleccions en què hom va assegurar que els catalans ja no participaríem mai més després del dia 1 d’octubre del 2017) encara el socialisme espanyol afirmava que allò que passa a Catalunya és un simple conflicte de convivència entre catalans i, superbs, tenien la barra d’amenaçar-nos de tornar a aplicar el seu article 155. Una Loapa actualitzada.

Tots sabem que d’aquesta taula absurda no en sortirà res. Els escagassats oficials que suara hem comentat afirmen que és un bon pas per trobar una sortida al “problema català” (com és que no es diu mai res del problema espanyol, que és el veritable cavall de batalla?). Fins i tot inventen enquestes que asseguren que el 80% dels catalans estan/estem d’acord que comencin a parar taula. Estan cofois perquè el PSOE “ha admès” per primer cop que la relació amb Catalunya és un “problema” de caire polític, cosa que no havia fet el PP anteriorment. Tothom sap que si el PSOE no necessités un grapat de vots no parlaríem de taula, ni de cadires, ni d’estovalles..., però no hi ha ningú més cabut que aquell a qui li plau viure enganyat.

Tot plegat és un intent poc traçut (però, tanmateix, efectiu) de mantenir alguns sectors independentistes distrets amb una nova aportació al totum revolutum de l’estupidesa mediàtica habitual. Els més entretinguts són aquells que viuen en un món de flors, violes i romaní, que s’autocompadeixen constantment de les injustícies espanyoles i neden en el victimisme destructiu que impedeix treballar per aconseguir allò que, en teoria, l’independentista ha de tenir com a objectiu. En el cas, és clar, que aquest en tal sigui realment independentista. El diàleg i la negociació amb el govern que hi hagi a Espanya (o el que quedi de l’Estat que vulgui dur aquest nom) és quelcom que s’ha de fer sempre després de la independència. Amb aquesta Espanya d’inspiració astur-lleonesa-castellana creada entre el XVIII i el XIX (amb l’ajuda ideològica intencionada d’aragonesos i bascos, no ho oblidem), no hi ha res a fer, ni gran cosa a parlar, tret de qui es queda què i com ens tornen tot el que ens han espoliat des de fa segles.

Els espanyols, de dretes, d’esquerres, del mig i de les vores, no volen ni sentir a parlar de cap referèndum català d’independència. Ells, primer, són espanyols. No pas com nosaltres, que primer som d’una ideologia metafísica, després del partit menjadora, després del poble i, al final, amb una mica de memòria, ens recordem de Catalunya. Postergar l’inevitable és cosa pròpia de neuròtics, d’immadurs. Ajornar sine die només provoca més insatisfacció, incomoditat, malestar i angoixa.

És curiós com el processisme imperant fa servir ara mateix la tècnica Rajoy: “Si espero un temps prudencial sense fer res, anant en paral·lel, de ben segur que les coses se solucionaran soles.” Després de l’engany que ens van encolomar (“Si guanya el sí proclamarem la independència l’endemà”, Sergi Sebrià dixit fa tres anys) ara ordeixen taules per postergar una feina que no tenen gens de ganes de fer, precisament perquè porta molta feina. Posar-se a treballar per a la independència demana un coratge i un sacrifici que molt pocs estan disposats a pagar. I encara menys a explicar-ho amb tots els ets i uts als teus conciutadans. És com aquell pòtol que no vol fer una feina feixuga i desagraïda. És no voler enfrontar-se amb allò que realment pertorba o és molest. És voler evitar l’enfrontament inevitable amb Espanya.

Amb el cor a la mà: hom pensa que la independència de Catalunya no aportarà cap enrenou amb Espanya o allò que en quedi? Ens odien, però no ens volen deixar anar. I no només perquè paguem la festa. Un comportament neuròtic que s’afegeix al dels catalans que s’engresquen a fer taules de collonades. És la manera de no posar en marxa la independència per la feinada que comporta i l’alt cost que no estan disposats a pagar. Ajornar la feina de fer la independència quan tocava, quan ho teníem tot de cara i veníem de les grans manifestacions de consens, només farà que els que venim al darrere tinguem el doble o el triple de la feina que no van fer els processistes quan tocava. Si és que realment era la independència allò que volien fer. Moltes gràcies per la vostra neurosi i la vostra covardia.