Del procés a la crisi

Un procés és fer camí, una crisi és encallar en un esborranc. Tothom vol estar en procés cap a alguna cosa, ningú vol trobar-se atrapat en una crisi, lligat de mans i peus, notant l’alè de podridura al clatell, ofegant-se en la merda. Del procés polític d’una Catalunya que caminava cap a la plenitud nacional s’ha passat a parlar d’un país que viu una crisi política a la qual algú promet ara buscar una solució, és a dir, treure el país de la crisi aturant el procés. Ni bifurcació, ni històries. Via morta, estació tèrminus, tothom a casa seva (els presos a la presó) i aquí pau i demà glòria.

Vet aquí el gran engany de la semàntica, el gran engany de la política, que és aquell art de construir castells de paraules que després s’enderroquen amb un cop de vent. Vet aquí el gran error que comporta acceptar seure en una taula amb els espanyols i acceptar un debat sota el paradigma de “crisi política”.

Probablement, el terme procés era en si mateix un altre engany, un concepte d’encunyació periodística que a la política ja li ha anat bé per anar fent, però un invent il·lusionant al cap i a la fi, perquè un demà millor sempre il·lusiona. Reduir els anys de lluita nacional a Catalunya al concepte simple de “crisi política” no és cap consecució, ni cap passa endavant. No és cap triomf dels catalans que els espanyols acceptin parlar de “crisi política” a Catalunya, tot el contrari.

Diu el manual que amb l’enemic l’única cosa que s’ha de negociar és la rendició. Fins avui, certament, s’han rebut moltes hòsties, i més d’un està contra les cordes, però que se sàpiga encara ningú ha tirat la tovallola. El procés potser no, però el país segueix dempeus. Crisi política? Quina crisi?