Vuits i nous
Jaume Perich
Un matí de fa molts anys vaig veure en Jaume Perich assegut, sol, en un bar de la Riera. Vivia a Premià de Dalt. Devia haver vingut a Mataró a fer una gestió. Davant el bar hi havia llavors els jutjats. Un dia, en Josep Cuní, nascut a Tiana, partit judicial de Mataró, em va dir amb aquell aire: “Per a mi, de l’anomenada capital del Maresme només existeixen els jutjats; de la resta en prescindeixo.” Potser es pensa que m’ofèn. Ni s’ho pensa: en Josep és així. Uns anys més tard, el primer de febrer de 1995, Jaume Perich va ingressar i morir a l’hospital de Mataró. Fa 25 anys.
Si de jove jo no hagués estat tan burro, vergonyós i prudent, aquell matí m’hauria acostat a Jaume Perich i li hauria dit: “Soc fill d’en Manuel Cuyàs.” Segur que hauria estat content. Potser fins i tot m’hauria indicat d’anar a casa el pare, que era a prop, i saludar-lo. S’havien conegut a l’editorial Bruguera, on tots dos treballaven. En Perich hi feia de redactor, amb taula de feina a l’edifici domiciliat al carrer Camps i Fabrés de Barcelona. El pare tenia la taula a casa. Passava per l’editorial un dia a la setmana, per entregar els dibuixos i rebre guions nous. En Perich es feia el trobadís, per les escales i l’ascensor. El pare no coneixia aquell noi jove que encara no havia despuntat, però en Perich li transmetia la seva admiració. En la seva opinió, Cuyàs era el millor dibuixant de Bruguera.
El règim de treball de l’editorial era dur. Els germans Francesc i Pantaleó Bruguera eren, podríem dir-ne, uns parents llunyans i no evolucionats de Schindler, el de la llista de la pel·lícula de Spielberg. Afectes al règim, s’avenien a donar feina a dibuixants i guionistes de l’època de la república, que d’altra manera haurien estat represaliats, a canvi de sous molt baixos i una renúncia de drets d’autor o laborals. El pare ja no formava part d’aquest contingent, i encara menys en Perich, però en rebien les conseqüències a l’hora de cobrar i reclamar millores. El pare no va fer mai vacances.
Perich va participar en la fundació del fanzín Bang!, dedicat a l’estudi de còmics i historietes. La primera entrevista, al número zero, és al pare i la signa ell. Al pare el sorprenia que aquell ninotaire esquemàtic sentís interès pel seu detallisme i classicisme. Es va passar tota la transició rient-li els acudits a diaris, revistes i llibres . “Aquest és aquell noi tímid de Bruguera?” Un abric verd penicil·lina, l’inèdit que ha publicat el seu amic i col·lega Kap, l’hauria esglaiat.
El Perich que vaig veure s’havia fet un nom. Li hauria dit que, a través de la mateixa editorial, el pare havia passat a dibuixar a revistes angleses, que pagaven molt millor. A condició de renunciar a la firma, això sí. Si jo no explico aquestes coses, qui ho farà?
