Cal Europa

Sense Europa no hi hau­ria Cata­lu­nya. Ho va dir Fer­ran Sol­de­vila: “En els ini­cis de la seva per­so­na­li­tat, Cata­lu­nya va sen­tir-se poc lli­gada als altres pobles penin­su­lars, per als quals els cata­lans foren ‘els francs’.” Des que la gent de Car­le­many alli­berà Girona el 785, la cata­la­ni­tat s’arrelà en els valors que han bas­tit l’Europa culta. Per això, el cata­la­nisme covat en la Renai­xença del segle XIX sem­pre mira al nord. A diferència dels naci­o­na­lis­mes espa­nyol i basc, el català no posa l’accent en tra­di­ci­ons auto­ritàries o cen­satàries. El cata­la­nisme és indes­tri­a­ble del propòsit d’apro­fun­dir en la democràcia par­ti­ci­pa­tiva, solidària, garant dels drets humans i la lli­ber­tat dels pobles. Són prin­ci­pis inclo­sos en les sis pri­o­ri­tats per l’Europa d’ara que fa poc exposà a Bar­ce­lona la direc­tora gene­ral de Comu­ni­cació de la Comissió Euro­pea, Pia Ahrenkilde Han­sen. En moments crítics ens cal més que mai tenir més Europa. Ho tenien pre­sent peri­o­dis­tes d’aquí després de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Car­les Rahola glosà, el 1915, com “la França immor­tal tor­nava a flo­rir com un mira­cle sota el cel tem­pes­te­jat per la guerra”. Claudi Amet­lla, quan era gover­na­dor civil de Girona, el 1933, recor­dava que Rovira i Vir­gili, a la revista Ibe­ria, deia con­fiar en les naci­o­na­li­tats euro­pees per rege­ne­rar el món sor­tit de la guerra del 14. Per fer una Europa més cohe­si­o­nada cal, però, que les mino­ries naci­o­nals tro­bin garan­tits els seus drets en totes les instàncies comu­nitàries polítiques i judi­ci­als.