A favor de Sant Valentí

El 15 d’aquest mes de febrer, dissabte, uns cunyats ens van convidar a sopar a un restaurant per celebrar que havien estat avis per cinquena vegada. El restaurant, d’un cert to i caret, era ple. És molt gran, amb dos pisos, i no hi havia cap taula lliure. Sort que havíem encomanat amb antelació. Aviat em vaig adonar que desentonàvem. Era l’endemà de Sant Valentí, i abundaven les parelles joves que celebraven la festa dels enamorats. El restaurant havia preparat un menú especial, amb molts plats i postres de domini rosa. Es veia la gent feliç. Brindaven, es tocaven les mans, s’aixecaven per besar-se, es feien fotos. També vaig localitzar una parella amb fills. Feien una altra cara, la veritat, però més encarcarats estàvem nosaltres, que participàvem d’una altra festa. Vaig envejar els comensals. Em vaig posar transcendent: quina mena de país estem construint? Adreço la pregunta als catalanistes, als independentistes, als custodis de les essències de la pàtria, a mi mateix. Sant Valentí, per a aquests, és una festa prescindible, fins i tot abominable, tenint com tenim Sant Jordi. Aquelles parelles segur que també celebren Sant Jordi, i això que tenen de guanyat: dues festes.

Agafem un qualsevol acte festiu, el passem pel filtre de les essències i si no és d’una catalanitat de pedra picada el classifiquem en l’arxiu del “res a celebrar”. Amb l’idioma fem igual. Retopem i censurem tothom, mirem amb lupa una paraula, escrutem el diccionari... A mi no m’estranya que fent-ho tot tan difícil hi hagi gent que tiri pel dret al marge dels alliçonadors pesats. Un dia es passaran al castellà, que els acull amb més afabilitat.

Halloowen? Una americanada. Som de castanyes eixarreïdes menjades en un racó. L’arbre de Nadal? Un barbarisme botànic. El Pare Noel? Ens esperarem fins a Reis. No són compatibles l’arbre i el pessebre, el Pare Noel i els Reis? Per als censors que tot ho escruten i que encara que ho neguin només viuen per amargar-nos la vida, no. El dia del pare? El dia de la mare? Operacions comercials. L’any que ve, si Déu vol, m’uniré a la celebració de Sant Valentí de manera vistent, pública i estentòria. I em vestiré de fantasma i buidaré una carabassa per Tots Sants. I no s’estranyin si celebro el 12 d’octubre, súmmum del “res a celebrar”. No amb una bandera espanyola, és clar, però sí amb un cachirulo i ballant la jota, dansa alegre comuna a tota la Corona d’Aragó. Tanta amargor, tant criticar el que fan els altres, tant de nyic-nyic, tant assenyalar el pròxim fins posar-li el dit a l’ull. Que la gent faci el que vulgui, home, si està contenta. El procés ens ha crispat. Tinc por que no ens condueixi a un país malhumorat, antipàtic amb els propis i amb els altres, tots els altres.