Rols sexistes

És un missatge subliminar (o no) que es repeteix una i altra vegada des que som petits i que ressona durant tota la vida. És com un corrent que t’arrossega sense pràcticament adonar-te’n. I quan fas l’intent de nedar en direcció contrària, t’adones de la força contra la qual has de lluitar. Però val la pena l’esforç. Perquè es tracta d’anar sumant braçades, de perseverar i de no sucumbir. I de canviar les coses, perquè pel sol fet que sempre hagin estat així no vol dir que estiguem obligats que continuïn de la mateixa manera.

Estic parlant de la transmissió de rols sexistes, que ens assetja ja des de ben petits i que tots plegats contribuïm a perpetuar. Ja són massa les vegades que amb la família hem anat a una botiga i mirant roba per als nostres fills ens han dit: “Això és de nena.” La nostra resposta sempre és la mateixa: “Per a nosaltres no és un problema.” I els nostres nens han tingut paraigües amb dibuixos de princeses, sabatilles d’estar per casa de color rosa, leggings, botes de neu liles –evidentment, tot comprat a la secció de nenes–, cuineta per jugar... I ho continuaran tenint, sempre que ells s’hi sentin a gust. El problema és quan s’adonaran que hi ha un corrent que els vol dur per un camí concret? Perquè ara no en tenen la percepció. No són conscients de la pressió social, de l’entorn. I no tardarà a arribar. I és en aquest moment quan caldrà perseverar en la tasca de donar-los eines que els permetin comprendre que, malgrat el que vegin i sentin arreu, no hi ha jocs de nens i de nenes, professions de nens i de nenes, roba de nens i de nenes... que simplement hi ha jocs, professions i roba. I costarà, en soc conscient. Perquè el corrent és extremadament fort.

Aquests dies de carnaval, quantes nenes han vist disfressades de princesa? Un munt. Quants nens de superheroi? Un munt més. Però, i a la inversa? Que n’han vist? Pocs, si no és cap. Els meus fills aquest any han anat disfressats un de cavall i l’altre de superheroi. Va ser la seva tria. Però si s’haguessin volgut disfressar de princesa, doncs hi haurien anat. No sé si mai ens ho demanaran. O si els seus fills els ho demanaran a vostès. O si ja els ho han demanat. En qualsevol cas, obrim la ment (la nostra i la dels nostres fills) i animem-nos tots a fer braçades contra el corrent social que s’entesta a vetar portes i camins en funció del sexe amb què has nascut.