Quarta onada del feminisme

Immerses en una experiència històrica sense precedents, que suposa canvis radicals en les maneres de viure i concebre la sexualitat, el sexe, el feminisme i el gènere –des dels nostres diversos camps de combat–, les dones ens enfrontem amb la imminent necessitat de pensar i repensar el feminisme i el gènere a la llum del segle XXI. Ens trobem davant el difícil i apassionant repte de construir la quarta onada del feminisme, amb tots els riscos que això suposa, amb tota la intel·ligència que això requereix i amb tota la força de la unitat.

Què és el que caracteritza aquesta quarta onada? Quins són els nostres reptes? Probablement hem de començar per reconèixer que hi ha molts feminismes, inclòs el que considera que només n’hi ha un. I acceptar que hi ha diverses teories de gènere que han de ser pensades i tematitzades a través del prisma d’una nova epistemologia feminista amb les seves pròpies metodologies feministes.

Hi ha feminismes que acullen la imminent necessitat de repensar el sexe i les identitats de gènere a la llum del segle XXI i que assumeixen el repte de repensar també les noves maneres de concebre el ser dona sense que amb això s’esborri ni les dones ni la lluita feminista. L’anomenat feminisme polític, des del qual algunes feministes espanyoles posen distància respecte a teories de gènere com la teoria queer, descarta la construcció subjectiva del gènere i considera com a impostura la teoria de gènere de Judith Butler. Des de la seva perspectiva, el feminisme ha d’abatre les identitats perquè la identitat de gènere deriva d’una creença interna que nega l’existència del sexe.

M’agradaria argumentar a favor del primer, amb el qual m’he identificat sempre, i recuperar algunes de les crítiques que considero pertinents de l’anomenat feminisme polític.

Moltes dècades abans que Kimberlé Crenshaw encunyés el terme d’interseccionalitat, almenys als països amb àmplia presència de pobles indígenes, ja sabíem que els feminismes eren molts i que dir “dona” no bastava per anomenar totes les dones. Era tan evident que les experiències de les dones passaven pels components racials i de classe social; que en reconèixer tantes diferències, tanta multiplicitat de formes d’opressió, per moments la que semblava desdibuixar-se era la perspectiva d’una lluita feminista que reivindica drets compartits per a totes les dones.

Així és com va sorgir la necessitat de parlar de feminismes i dones en plural. Segurament aquesta va ser també la raó per la qual ja fa diverses dècades que alguns feminismes van acollir en el seu si el debat del multiculturalisme, perquè per afrontar els reptes que suposa la nostra lluita, hem de reconèixer les diferències que suposa la suma d’opressions a la qual ens exposem. 

La riquesa del nostre trajecte és molta, la qual cosa hem hagut d’aprendre i desaprendre, és incommensurable; per això em sembla important assenyalar que no és el moment d’aixecar murs en la lluita feminista. Així com el feminisme va acollir el debat del multiculturalisme, avui hem d’assumir el repte de tematitzar el gènere i reconèixer que aquest no és qüestió a part.

Em costa treball entendre la necessitat actualment estesa de classificar i etiquetar les diverses formes en les quals les persones donem forma al nostre desig sexual al llarg de la vida. Ho entenc més com a noves formes de control que com un exercici de llibertat. En això coincideixo amb el feminisme anomenat polític, quan planteja el risc que aquestes noves classificacions ens portin a naturalitzar el gènere.

A nivell de l’acadèmia el repte suposa avançar en la construcció d’una epistemologia i unes metodologies feministes alternatives a una ciència construïda durant segles pel poder patriarcal dominant en la tradició del pensament occidental. La quarta onada requereix un intens diàleg intergeneracional perquè el vell deixi néixer el nou, però al mateix temps garantir que el nou es nodreixi de l’experiència dels feminismes de la història.