Farandulers

Un actor madri­leny, Willy Toledo, havia estat acu­sat del delicte d’ofensa als sen­ti­ments reli­gi­o­sos per haver divul­gat fra­ses mal­so­nants rela­ti­ves a la fe catòlica –més o menys, afir­mava cagar-se en Déu i en la idea de la vir­gi­ni­tat de la Mare de Déu–, però ara ha estat absolt. La sentència hau­ria hagut de fer cons­tar, com a prin­ci­pal motiu de l’abso­lució, que no ofèn qui vol sinó qui pot. I que, amb les seves mal­gir­ba­des expres­si­ons, no haurà acon­se­guit ni fer riure els des­cre­guts ni fer tron­to­llar les con­vic­ci­ons dels cre­ients. El ressò que ha obtin­gut aquesta anècdota insig­ni­fi­cant demos­tra un cop més que la faràndula està sobre­va­lo­rada. Els acu­dits d’aquest actor entorn de la teo­lo­gia dogmàtica són tan irre­lle­vants com l’opinió de l’arxi­preste de l’alt Fluvià sobre el mètode Sta­nis­lavski; però, per cau­ses que encara no se saben, si hom es fa ric i famós gràcies a l’espec­ta­cle, una aura de vir­tut l’envolta i té el ressò asse­gu­rat. Això és propi d’un hàbitat en què els ingres­sos depe­nen més de la sub­venció que de la taqui­lla. Res de més lògic que escam­par el pen­sa­ment del qui té la pae­lla pel mànec, perquè en depèn que l’olla con­tinuï bullint. Quan és obvi que excloure la religió cris­ti­ana de tots els àmbits, més o menys ràpida­ment segons la con­jun­tura, és política d’estat, i política euro­pea, què pot fer un actor per man­te­nir-se en pri­mer pla? Doncs secun­dar el govern pel qual tre­ba­lla i escan­da­lit­zar les ànimes pies. Els uns, els còmics, s’hi caguen men­tre els altres, els tràgics en el poder, ho san­ci­o­nen amb el regla­ment.