Fundadors clàssics

Raül Garrigasait acaba de publicar un llibre fascinant: Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder (Ara Llibres). En aquest assaig, Garrigasait explica la història de la creació de la Fundació Bernat Metge als anys vint del segle passat, quan Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba van emprendre l’aventura colossal de traduir els clàssics grecs i llatins al català.

Per entendre la intervenció de Garrigasait, és útil comparar-la amb l’anàlisi de la ideologia del noucentisme. El classicisme del noucentisme, ja articulat per Eugeni d’Ors a principis de segle, tenia dos objectius principals. En primer lloc, volia crear un imaginari que identifiqués la cultura catalana amb el Mediterrani, el mar de l’humanisme i les ciutats estat, i així distanciar-la de l’imaginari castellà concebut per la “generación del 98”. Tots dos imaginaris responien al trauma de la pèrdua de l’imperi colonial, però si els intel·lectuals castellans volien recuperar l’espiritualitat i la senzillesa de la naturalesa (com en aquell “olmo seco” amb el “tronco carcomido y polvoriento” de Machado), els catalans, en canvi, buscaven la regeneració apel·lant al comerç, la urbanitat i la vida civil.

El segon objectiu era construir l’ideal d’una Catalunya civilitzada en què els conflictes es poguessin resoldre urbanament, tal com explica D’Ors a la glosa Urbanitat, on s’emmiralla amb Anglaterra i descriu un accident de cotxe en què no hi ha hagut crits ni baralles sinó només el procediment del municipal que fa l’atestat. Aquest classicisme, doncs, s’ha interpretat com una ideologia burgesa per canalitzar la lluita de classes cap a una negociació ordenada i no violenta.

Ara bé, Garrigasait mostra que els clàssics de la Bernat Metge han acabat transcendint aquestes implicacions originals i les disputes personals que se’n derivaven, incloent-hi les tensions entre Cambó, Estelrich i Riba. Garrigasait projecta el classicisme més enllà del noucentisme per explicar que els clàssics continuen definint les essències dels nostres conflictes polítics. Simplificant molt, podríem dir que Grècia es fa la pregunta sobre la fundació de la república i la substitució dels cicles de venjança per la justícia legal, amb els efectes tràgics que això genera. Roma, en canvi, representa la pregunta per la consolidació i distribució del poder republicà i la seva fusió contradictòria amb el poder imperial. Si Grècia pregunta què és la polis, Roma legisla com es manté el poder. No cal dir que, per a la gent que desitgem una república catalana, aquestes qüestions són molt més rellevants que no pas qualsevol dels debats tediosos sobre esquerra i dreta o sobre no sé què d’una taula de diàleg.