Màrius Díaz

En les imatges esgrogueïdes de la història persisteixen records inesborrables. No fa gaire es complí el quarantè aniversari de la recuperació democràtica dels nostres consistoris, un moment clau que exigí grans esforços i generà moltes il·lusions. Un temps del qual queden belles imatges, i entre elles la figura de Màrius Díaz, l’alcalde del PSUC que presidí l’Ajuntament comunista més gran de tot l’Estat.

Ara l’Ajuntament de Badalona ha concedit el títol de fill adoptiu a qui havia estat el seu alcalde. Díaz, nascut a Barbastre (1933), es traslladà a viure vora mar per poder estudiar a Barcelona. Unes ties seves l’acolliren a Badalona i des d’aleshores s’implicà en la vida de la ciutat, des dels moviments ciutadans i fins en la lluita clandestina. Una estimable biografia el portà a encapçalar la proposta del PSUC en la primera convocatòria municipal, amb un equip irrepetible que sabé trenar complicitats amb els altres agents socials i polítics i iniciar el canvi necessari.

Malgrat perdre l’alcaldia massa aviat, Màrius Díaz fou i és l’alcalde enyorat, el referent imprescindible, l’home estimat. I la ciutat ha volgut reconèixer públicament el seu vaixell almirall. Després del nomenament del ple, un acte popular permeté les abraçades al vell polític. Entre els amics, els grans referents psuqueros: Prieto, Tejedor, Vintró, Baltasar, Bosch, Saro, Corral... un estol que feu del PSUC el gran partit de la primera transició.

Pocs dies abans, la televisió mostrà Felipe González i José María Aznar compartint la pròpia decrepitud en una taula rodona excessivament casposa. Llàstima que no tothom sàpiga envellir com aquella generació de militants del PSUC que marcà tota una època.