Opinió

Tribuna

El prodigiós ‘Oneguin’

“L’‘Eugeni Oneguin’ (Puixkin) d’Arnau Barios és una obra mestra de la història de la nostra traducció

En la història de la literatura catalana del segle XX, hi ha alguns exemples de traduccions clàssiques que, per la seva excelsitud, sovint són destacades com a obres literàries canòniques. La segona traducció de l’Odissea homèrica, de Carles Riba, n’és un exemple. O la de la Divina Comèdia, de Dante, firmada per Josep M. de Sagarra. No tinc cap mena de dubte que la traducció de l’Eugeni Oneguin, la novel·la en vers de Puixkin, que Arnau Barios ens va donar a final de l’any passat (Club Editor) formarà part d’aquest bagatge de les obres mestres de la història de la nostra traducció que, a més, pesen, per si soles, com a obres literàries. Vull dir: com si haguessin estat escrites originàriament en la llengua de March.

Encara no recuperat del tot de l’admiració que m’havia provocat la traducció d’Un peix esquerda el gel, un llibre de poemes de Mikhaïl Kuzmín, pel mateix Barios (Blind Books; edició il·lustrada per Lluís Gay), vaig començar a llegir les aventures d’Eugeni Oneguin i el seu amic Vladímir Lenski: el primer, no gaire permeable a l’art del vers (s’estima més la literatura d’Adam Smith); el segon, líric somiador i refinat. Oneguin, que és un pet bufat, excel·leix en “l’art de la passió suau”. Espavilat i hedonista –“un Childe Harold rematat”–, s’ha beneficiat de l’herència d’un oncle. Domina el francès, idioma que dona nom i substància a alguns dels plaers amb què es regala, tant del camp de la gastronomia com de la indumentària. Un dels grans temes d’aquesta novel·la en vers és el de les passions, principalment amoroses: “Feliç qui n’ha sabut l’esgarrifança / i se n’ha anat del seu costat; / molt més feliç qui no les ha tastat, / qui, refredant l’amor amb la distància, / l’odi amb retrets de tafaner, / badalla amb els amics i la muller.”

La traducció és tan potent que sembla que estiguis llegint la poesia de Carner o la de Guerau de Liost: “La lluna, mentrestant, fulgura; / cau de besllum en la figura, / pàl·lida, escabellada tota, / de la noieta, i en alguna gota / de plor, i davant, en la velleta / que s’arrauleix, seient al banc, / el mocador lligat al cabell blanc, / ben abrigada amb la jaqueta.” I és que una cosa és traduir i una altra, traduir poesia. La feina de Barios sembla, en aquest sentit, tan aclaparadora com magnífica: quina fluència, el metre i el ritme de la seva narració lírica; quina habilitat i quina subtilesa, les seves rimes (Byron i flairen; desfila i Schiller; Lenski i intens qui...). Fa molts anys Guillem Viladot, en el pròleg del seu llibre Amor físic, justificava algunes rimes “a la lleidatana”, estranyes a l’oïda del català central. Barios construeix una llengua rica i puixant, que beu d’alguns dialectes, però que no se circumscriu estrictament a cap, i que domina la varietat de registres. El seu virtuosisme recorda el d’un altre poeta traductor: Miquel Desclot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.