Cal la postconvergència

Tindrem una precampanya llarga i això significa un increment de la picabaralla entre partits, inclosos els que formen la coalició de govern. D’altra banda, des de fa ja més de dos anys hi ha una certa tendència del sector més proper al president Puigdemont de carregar contra ERC per manca de combativitat. Aquesta agressivitat d’aquest sector ha crescut encara més amb la taula del diàleg entre el govern de la Generalitat i el de l’Estat o amb l’acte d’autoreafirmació de Perpinyà de fa dues setmanes. Gran part d’aquesta agressivitat neix per la manca d’una estratègia o d’un fil conductor que vertebri els objectius de treball d’aquest sector i la percepció que és ERC qui està condicionant aquesta fase del procés, simplement perquè és l’única que hi té algun tipus d’estratègia.

Molt haurien de canviar la política en els mesos vinents i la demoscòpia, perquè l’únic govern possible és el d’ERC amb els postconvergents (sigui amb la sigla que sigui). Però aquesta entesa és necessària més enllà de la conjuntura d’un nou govern. Els que apostem per una República catalana, creiem que hem de ser més, i això requereix que els altres sectors puguin fer créixer la base i no que ho faci només ERC. L’actual situació dels postconvergents dificulta fer qualsevol feina a favor de la República. Simplement perquè no tenen cap estratègia mínimament consensuada entre ells, o línia estratègica, o ni tan sols tàctica. Tot i que fan part de la feina important de mantenir la flama encesa, la resta no són res més que declaracions enceses i abraonades, sense cap fil de continuïtat o de treball posterior.

És ben cert que la línia estratègica dels republicans no convenç una part de l’independentisme. I segurament no tot el que proposen els republicans és encertat. Per poder mantenir una estratègia compartida es requereix que tots els sectors independentistes estiguin endreçats, forts i amb una visió estratègica. És impossible consensuar una estratègia compartida si una part de l’independentisme no en té de pròpia. De moment ni Crida, ni Junts per Catalunya ni PDeCAT poden vertebrar una línia de treball pròpia i acaben assumint la d’ERC. Això fa que una part d’independentistes consideri que ningú vetlla per la seva veu, per molt que alguns facin discursos abraonats.

D’altra banda, si l’independentisme ha de ser hegemònic, això requereix que els espais socials on els postconvergents poden créixer més fàcilment els percebin com una opció endreçada i amb un missatge clar. La fragmentació de sigles, la contradicció entre el que criden en els mítings i després fan a les institucions, o la falta d’un fil comú, limita que puguin créixer entre un sector de centredreta d’ordre que és sobiranista però encara no independentista. Sigui tant per poder consensuar una estratègia comuna com per créixer en nous independentistes més enllà d’on ja creix ERC, sigui també per tenir un govern fort independentista, els republicans necessitem els postconvergents forts i amb el seu sector polític endreçat i amb visió estratègica.