Renyat pel papa

Acaba de morir, a Mana­gua, el gran poeta nica­ragüenc Ernesto Car­de­nal. Vaig tenir la sort de trac­tar-lo, quan a Laia pre­paràvem una edició-síntesi de la seva poe­sia. L’autor de Sal­mos i Epi­gra­mas m’ha recor­dat sem­pre la bellesa exacta, ben mesu­rada, sense esca­ra­falls, dels clàssics de la poe­sia... i del poeta que escri­via tex­tos purs, sense ram­pells ni demagògies.

Era amic, ja des de jove, de José María Val­verde. I des de feia molts anys, d’Alfons Comín, que, ja malalt, no va poder ser al dinar-reunió per dis­cu­tir un punt d’aque­lla anto­lo­gia, en la qual volíem incloure alguns dels pri­mers poe­mes del poeta. No ho veia clar: ales­ho­res era un dels refe­rents nica­ragüencs més actius, en un dels moments que tanta gent espe­rava que Nica­ra­gua s’alli­berés dels dic­ta­dors que havien col­pe­jat el país... del qual aquell capellà, d’ulls pene­trants, havia estat fora­gi­tat i acu­sat de fer pinya amb els revo­lu­ci­o­na­ris que volien cap­gi­rar el sis­tema. Aca­bava de tor­nar de l’exili i s’havia con­ver­tit en refe­rent polític a favor d’un país alli­be­rat, si més no tem­po­ral­ment, de sapas­tres en el poder.

No aca­bava de veure clar que el nou lli­bre donés a conèixer poe­mes car­re­gats de picar­dies, que pot­ser no s’ade­ien amb tot allò que repre­sen­tava aquell sacer­dot patri­ota, i que donava suport, sense res­tric­ci­ons, als revo­lu­ci­o­na­ris i als més col­pe­jats per la pobresa. Quan ja sem­blava que no hi inclouríem aquells poe­mes, els vaig pre­gun­tar si ells dos –Val­verde i Car­de­nal– hau­rien publi­cat les Con­fes­si­ons d’Agustí d’Hipona, pare de l’Església, sense les pàgines en què par­lava dels seus vells pecats. Vaig gua­nyar la par­tida. Al cap de pocs dies, però, el papa polonès Wojtyla, en visita pas­to­ral, va renyar públi­ca­ment el gran poeta... tot dient-li que no era fidel als man­dats de l’Església.