Quan els veïns fan memòria

Alguns matins veig Fran­cisco Lillo fent exer­cici vora mar. Els anys no per­me­ten renun­ciar a moure les cames, i no deba­des en la seva bio­gra­fia hi ha un apar­tat per a l’atle­tisme. Lillo recorda quan va arri­bar a Cata­lu­nya, al barri de Llefià, on “em pen­sava que veu­ria el paradís i resulta que estava molt pit­jor que al meu poble, amb el bar­ra­quisme com a veí... Mare meva, on havia anat a parar!” La gran urbs crei­xia sense ordre i tot estava per fer.

Lillo és un exem­ple de la immi­gració que acudí al cin­turó bar­ce­loní a la recerca de feina i esta­bi­li­tat i, pot­ser, també fugint del caci­quisme que els havia cata­lo­gat com a gent d’esquer­res. I amb els records del vell mili­tant del PSUC i CCOO José Miguel Cuesta començà la tesi doc­to­ral que pre­sentà el 2014 i que ara, cor­rec­ta­ment relle­gida i amb bon suport fotogràfic, ha publi­cat amb el nom d’El movi­ment veïnal al Bar­ce­lonès Nord en el període entre 1954 i 1987, edi­tat pel Museu de Bada­lona. José Miguel Cuesta, doc­tor en història con­tem­porània, també és fill del món de la immi­gració, dels altres cata­lans, amb el pare vin­gut d’Extre­ma­dura i la mare, de Galícia, gent que cons­truïren la ciu­tat del futur i con­tem­pla­ren com entre els anys sei­xanta del segle pas­sat al moment actual el Bar­ce­lonès Nord pas­sava de 165.000 a 375.000 habi­tants. L’his­to­ri­a­dor ha tre­ba­llat amb mate­rial de pri­mera mà i a la vegada ha sabut recórrer als que podien apor­tar les pròpies vivències a una tre­ba­llada història.

És difícil abas­tar tot el que fou el movi­ment veïnal i obrer dels anys sei­xanta-setanta al “cin­turó roig” bar­ce­lonès, quan calia tei­xir com­pli­ci­tats per sor­tir de la negra nit d’una dic­ta­dura massa llarga i on no sem­pre era fàcil superar les ten­si­ons democràtiques entre el tre­ball i la cul­tura. Una època que cal emmar­car en el con­text que es donava, quan el diàleg entre cris­ti­ans pro­gres­sis­tes i mar­xis­tes radi­cals és feu més que neces­sari i on l’opressió dels pode­ro­sos no cessà en cap moment.

Bas­tir la comarca fou el tre­ball de molta gent, dones i homes que volien el millor per als seus fills i per al país i que tro­ba­ren una terra d’aco­llida on s’havien d’asfal­tar car­rers i cons­truir cla­ve­gue­res, a més de resis­tir l’enves­tida dels pro­mo­tors immo­bi­li­a­ris i dels vivi­dors de camisa blava. L’empresa era mode­lar una ciu­tat ama­ble i la lluita faci­lità la uni­tat. Després vin­gue­ren les des­a­vi­nen­ces i els interes­sos sec­to­ri­als, que d’això també en parla el lli­bre, i tot allò que ha que­dat per fer i hau­ria de ser pos­si­ble. Però la memòria és bona com­pa­nya i Cuesta aporta un bon argu­men­tari a la reflexió col·lec­tiva.