Un gironí exemplar

Van trucar a la porta. Entra una persona menuda d’estatura, seriosa, discreta, i ens ensenya un vestit de frac. Ens diu: “Miri, tinc aquest frac, que és impecable perquè no s’ha estrenat. Jo no en faig res, i he pensat en vostès, que fan teatre i els pot ser d’alguna utilitat.” Ens dona un frac de Can Falcó de la Rambla. S’acomiada i surt. Era el senyor Mirambell.

En un dels consistoris de l’època franquista, li havien demanat per formar-ne part. Ell s’hi va avenir, però amb una condició: havia d’estar a la comissió de Cultura. El nomenaren. Però en llegir el cartipàs de càrrecs, veu amb sorpresa que l’han assignat a cementiris. Alguna mà negra no havia trobat prou bé que anés a cultura! Sense fer escarafalls, va presentar immediatament la renúncia. Tot el que li havien donat era un frac, que el va destinar a teatre.

Una altra anècdota. L’any 1971 el Grup Proscenium va programar un recital de poesia catalana a la Casa de Cultura. Era el moment de la descoberta de Salvador Espriu i la poesia reivindicativa. El senyor Mirambell, que n’era el director, el va autoritzar. Però era obligat llavors demanar permís al Govern Civil franquista per a un acte com aquell. Fet el tràmit, es va denegar, i per tant, no es podia celebrar. Llavors el senyor Mirambell s’emprenya, va a veure el governador i li recorda que és la segona vegada en un mes que s’ha prohibit fer un acte, i per tant, l’opinió pública pot sospitar que la Casa de Cultura és un focus de delinqüència! L’excel·lentíssim s’ho repensa i diu que d’acord, però que entreguem els textos al secretari, l’inefable senyor Perales. Passats uns dies els tornen amb algunes composicions poètiques ratllades, censurades: es podrà fer el recital però aquelles no es poden declamar. El dia de la convocatòria, amb l’aula magna plena, es presenta el comissari de policia senyor Pancorbo, i mostra la llista dels títols de les prohibides: “¿Queda claro?” S’asseu a primera fila, amb la llista a la mà, però ens fixem que no porta els versos: només els títols.

“Atenció, nois i noies: les poesies ratllades, censurades, les recitarem totes, totes! Però, sobretot, d’aquelles no en llegiu els títols!” Tal dit, tal fet: el Pancorbo no es va assabentar de res, i va sortir satisfet del seu control policial.

Enric Mirambell ha estat un senyor per mèrits propis: docte, humil, discret, incansable, i enemic de l’exhibicionisme. Una peça fonamental per a la comprensió del passat i el present de la ciutat, que deixa plasmat en llibres, treballs i escrits.

Lamentablement, en el seu comiat a la parròquia del Mercadal notàrem moltes absències. Personatges que sempre es fan veure no hi eren. Tampoc es va llegir cap text que evoqués la seva important figura. Girona és poc agraïda.