La casa ‘glocal’

Tots a casa! Tots al refugi! Tots a la caverna! És el mot d’ordre. Per obra d’un temut intrús, ater­rant a la pell del pla­neta, tots ens hem hagut de refu­giar altre cop al més pro­fund de la cova. La casa esdevé el valor suprem de la nova fase de la con­tem­po­raneïtat glo­bal. La por al caos, el pànic davant la vul­ne­ra­bi­li­tat incon­tro­lada, la sen­sació extrema de fra­gi­li­tat, el ter­ror a l’agent invi­si­ble, tot ens empeny a tan­car-nos a casa. El man­dat dels governs de la fede­ració coin­ci­deix: tot­hom con­fi­nat a casa.

La para­doxa resulta il·lumi­na­dora del pre­sent que vivim els humans. Ja no són les ciu­tats, ja no són les mura­lles, ja no són les naci­ons ni els estats, ni les poli­cies ni els exèrcits, la garan­tia de la nos­tra segu­re­tat. És única­ment la casa. Per això, la casa s’ha con­ver­tit en una for­ta­lesa a defen­sar. Ens pro­te­geix en la mesura que la pro­te­gim. I ens haurà de pro­te­gir de les radi­a­ci­ons i inva­si­ons exte­ri­ors pos­si­ble­ment durant molt temps.

El salt de la nos­tra civi­lit­zació res­pecte a totes les pas­sa­des es com­prova en la dis­po­ni­bi­li­tat d’aquest recurs escàs i tan pre­uat. I sobre­tot en el nivell de qua­li­tat de vida i de benes­tar que els pri­vi­le­gi­ats del pri­mer món hem acon­se­guit de gau­dir dins i des de casa. No sols hem pogut aban­do­nar la fei­xuga caça per adqui­rir l’ali­ment, sinó que hem con­ver­tit la caverna platònica en una con­for­ta­ble sala de moni­to­reig per al món exte­rior i de con­sol per a l’inte­rior.

En efecte, no cal sor­tir de casa. Ho tenim quasi tot a l’abast de dos o tres botons. Dis­po­sem de tota la infor­mació necessària per conèixer a l’ins­tant el que passa a fora i que pot ser del nos­tre interès. Tenim tot el dia els ter­mi­nals con­nec­tats: la tele­visió encesa a la sala d’estar, la ràdio a la cuina, l’ordi­na­dor a l’estudi, el mòbil per­ma­nent­ment actiu. A través de les pan­ta­lles ens con­nec­tem amb les por­ta­des dels prin­ci­pals dia­ris del món i amb els avançaments de notícies que els nos­tres pre­fe­rits ens ser­vei­xen. Repas­sem periòdica­ment els tuits i els mis­sat­ges de What­sapp i les con­ver­ses a Face­book o a Ins­ta­gram. I quan estem ben infor­mats de l’entorn extern, anem a diver­tir-nos. Tro­bem a dis­po­sició una infi­ni­tat de sug­ge­ri­ments en pan­ta­lla gran o petita: les pla­ta­for­mes com­pe­tei­xen per ofe­rir-te, fins i tot amb loga­rit­mes sobre les teves pre­ferències, allò que més et convé o t’agrada. També tens el vide­o­jocs, a més, òbvi­a­ment, de tots els jocs clàssics de taula. I et queda sem­pre un rebost de delika­tes­sen: l’antiga bibli­o­teca o, pot­ser, l’antiga dis­co­teca. I és clar, també el tele­tre­ball. De manera, que a casa no et queda temps per a res...

I no obs­tant, aquesta casa, avui hiper­con­nec­tada amb el món glo­bal, manté la seva con­dició de ter­ri­tori físic, vis­cut, ocu­pant un espai en una geo­gra­fia estric­ta­ment deli­mi­tada en els mapes del poder. I aquests mapes ens mos­tren la fal·làcia de la glo­ba­lit­zació. Millor, el fracàs. Per als grans rep­tes glo­bals del nou virus, les res­pos­tes són locals. Per als grans des­a­fi­a­ments glo­bals de l’escal­fa­ment, de la fam, de la desi­gual­tat, de la per­se­cució, de les migra­ci­ons, les res­pos­tes són naci­o­nals i naci­o­na­lis­tes. Avui tenim setanta països amb murs de sepa­ració.

La casa, més que un refugi, és la metàfora del model de glo­ba­lit­zació impe­rant, sal­vatge i anàrquic. Els poders l’usen com a ideal d’un model d’inter­venció con­tra la crisi en què fan recaure la res­pon­sa­bi­li­tat –i la càrrega– sobre l’indi­vidu, sobre la família i, en defi­ni­tiva, sobre l’estat nació. Si la Covid-19 demos­tra sal­tar-se totes les fron­te­res, els estats naci­o­nals refor­cen i tan­quen les seves. Europa, on ets? El dolor, el pati­ment i la mort con­for­men un nou patri­moni naci­o­nal: a la Xina, a Corea, a Itàlia, a l’Iran. A l’Estat espa­nyol, aca­bem de veure una autèntica ope­ració naci­o­na­lit­za­dora a costa del virus. L’eslògan del gran anunci pagat pel Gobi­erno de España –amb els nos­tres diners– a la premsa uni­o­nista de diu­menge pas­sat ho deia clar: “Este virus lo para­mos uni­dos.” Torna a res­so­nar, en la semàntica del PSOE, la uni­tat de destí, ara també en plena tragèdia.

Sí, mal­grat tot, mal­grat el mal govern i l’amenaça de la pesta que pot infec­tar la casa, ens queda el con­sol del teo­rema de Romagnoli. Aquest sociòleg nord-ame­ricà, espe­ci­a­lit­zat en des­as­tres, arribà a aquesta con­clusió: quan pit­jor és la situ­ació, millors es tor­nen les per­so­nes. Ho demos­tren cada hora, cada dia, cada nit, els milers de pro­fes­si­o­nals de la sani­tat que expo­sen la vida pels altres, per nosal­tres, els que estem en cape­lla. Per això els aplau­dim cada ves­pre. Gràcies.