Brots verds

No sé si recor­den que en mig de la dramàtica crisi econòmica amb data d’inici a l’any 2007 o 2008 la gent va començar a veure “brots verds”. Era una manera de dir que s’obser­va­ven símpto­mes que la catàstrofe s’anava superant. Un con­tracte de tre­ball, una reacció en posi­tiu de la borsa, una barra de pa venuda de més aquell dia, entra­ven en la cate­go­ria dels “brots verds”. Des del meu con­fi­na­ment a casa amb motiu del coro­na­vi­rus observo brots verds, només que aquests, gens metafòrics sinó d’ori­gen vege­tal. Els bran­qui­llons dels plàtans de la Ram­bla, el car­rer on visc, ja fa dies que pre­sen­ten uns petits botons amb forma de car­xofa molt blin­dada que con­te­nen la con­cen­tració de les fulles. La pri­ma­vera va començar ahir a pri­mera hora del matí. Els plàtans urbans ens l’anun­cien de fa temps. No es pre­ci­pi­ten, però: les fulles en ges­tació sor­ti­ran d’aquí a uns dies. Com cada any, amb crisi climàtica, o sense. Altres anys, els bran­qui­llons con­ser­va­ven alguna fulla de la tem­po­rada ante­rior, seca i arru­gada. El tem­po­ral Glòria les va escom­brar dels arbres i del car­rer. Ja pot començar la pri­ma­vera. De totes mane­res... El plàtans del car­rer estan malalts des de fa molts anys. Les fulles que trau­ran d’aquí a poc seran pri­mer un bor­ris­sol de color verd ten­dre, ale­gre i esti­mu­lant. Al cap de poc s’arru­ga­ran, empal·lidi­ran i pas­sa­ran l’estiu amb pena­li­tats. Surto al balcó. El car­rer deu tenir set bars. Tots tan­cats. També els res­tau­rants i les boti­gues. Només una de mòbils por­tada per uns àrabs es manté oberta, tot i que amb vacil·laci­ons. Els auto­bu­sos urbans i interur­bans han reduït la freqüència. Recu­llen una senyora amb una bossa de la parada i en dei­xen anar una altra que sem­bla la mateixa. El pàrquing de la plaça manté nit i dia encès el llu­minós verd de “Lliure”.

La família i els amics em diuen que no surti de cap manera, però dos dies seguits he estat recla­mat per les visi­tes set­ma­nals a l’hos­pi­tal. Em van tru­car fins i tot perquè no hi faltés. Vaig aga­far el cotxe. Hi vaig ser en deu minuts de rellotge. Els pocs pas­se­jants d’aque­lla hora del matí feien ser­vir el gos com a sal­con­duit per sor­tir sense ser renyats. Jo duia la citació impresa de l’hos­pi­tal. M’hau­ria agra­dat que la poli­cia m’hagués atu­rat i poder-la fer valer. Atu­ra­ven els cot­xes de l’altre sen­tit del car­rer. L’hos­pi­tal era mig buit. On els altres dies hi ha més cua, no hi havia ningú. Devien haver estat tru­cats per des­con­vo­car-los. Pano­rama des del balcó, des de dar­rere el para­brisa... Si fa sol surto a lle­gir el diari a la ter­rassa, però fa dies que no en fa. La met­gessa diu que faig bona cara.

Una cosa: els plàtans del meu car­rer no són repre­sen­ta­tius de res. N’hi ha de dis­tribuïts per tot el país de molt robus­tos que trau­ran fulles sanes i man­tin­dran els verd tot l’estiu.