El pi

Enyorem sempre el que hem perdut. A vegades no cal ni que hi hàgim estat a la vora, siguin persones o siguin coses. No és estrany, doncs, que de totes les llistes de llibres que he vist recomanar a Twitter en aquests dies de coronavirus n’hagi mirat acuradament una d’anglesa del que ara en diuen liternatura. Assegut massa hores davant de l’ordinador, he anat combinant la recerca a Google de cadascun d’aquells llibres –Braiding sweetgrass, The living mountain, del qual hi ha traducció catalana...– amb mirades esporàdiques o no tan esporàdiques cap a la finestra. Soc un privilegiat. Visc en una casa d’un poble amb títol de ciutat; des de la finestra que tinc més a la vora, veig algunes cases com la meva, un bloc més aviat moderat, un altre d’escandalós, fruit de l’especulació urbanística dels anys d’or del final del franquisme, previs als del postfranquisme d’avui. Entremig, hi ha alguns jardins particulars, un parc públic, un parell o tres de carrers, un passeig al fons, i, més al fons, més alçat, l’estómac ample, curvilini i també moderat d’una muntanya emboscada on destaca un pi. L’he anat a veure uns quants cops. Com tots vostès, ara jo tampoc no hi puc anar. En aquests últims quinze anys ens hem estat fent companyia durant hores i hores, mantenint quasi sempre la mateixa distància. Ara que no hi puc anar sé que el necessito força més jo que no pas ell a mi. Ben arrelat, destacant entre altres plantes que distingeixo menys clarament –algunes alzines, algunes oliveres, alguns altres pins...–, ara no em costa gens d’escriure que som nosaltres els que necessitem la natura –i la liternatura– per poder mirar-nos al mirall sabent que de tant en tant serem capaços també de trobar-hi alguna cosa que ens agrada. Enyorem sempre el que hem perdut. Encara que a vegades no hàgim estat prou capaços d’estar-hi gaire a la vora.