Opinió

Tribuna

Tots els miralls

“¿De debò hem de fer un món simple i uniformitzat, de veritats úniques, una societat acrítica i de pensament únic, bastida sobre unes obvietats tan òbvies –i perdoneu– que sembla que no valgui la pena aprofundir en res?

W.H. Auden va escriure que “Narcís no es va enamorar del seu reflex perquè fos bell, sinó perquè era el seu...”. La idea de bellesa ha estat sempre encarrilada per l’ego: no veu les arrugues qui vol, sinó qui pot, qui és capaç de mirar els altres tal com es mira a ell mateix quan és crític. Quan no fa, doncs, com Narcís. O com molts tertulians, periodistes o mitjans de comunicació d’ara.

Com ja deuen saber, Auden era un poeta i no es pot pas dir que els poetes no tinguin ego. Hi ha algú que no en tingui? Però, com a bon poeta, Auden sabia anar al fons. Recordant una frase de Blake –“un idiota no veu el mateix arbre que veu un home savi”–, Auden deia que “l’home no tan sols crea el món segons la seva imatge, sinó que els diferents tipus d’homes creen diferents classes de mons”.

Escric això quan ja fa unes setmanes que els mitjans de comunicació han anat deixant de parlar de Gisèle Pelicot. Fa angúnia fins i tot recordar-ho: una dona drogada i violada durant quasi deu anys per més de cinquanta homes a instàncies del seu marit. Entristeix, esgarrifa, indigna..., tot el que vulguin. No conec, però, i em sembla que no coneixeré mai ningú que no s’horroritzi davant de fets com aquests. Cal insistir, és clar, a denunciar-ho, però em sembla que no n’hi ha prou quedant-nos a la superfície d’això, en el que es veu quan es mira a la bassa tal com han fet generalment molts mitjans de comunicació.

Recordin la frase de Blake: “Un idiota no veu el mateix arbre que veu un home savi.” Deu ser per aquest motiu que, tot i que fets com aquells siguin impossibles de pair, m’amoïna la superficialitat amb què sovint es tracten, la simplicitat amb què es jutgen. Passats aquells primers dies, molts esperàvem que més d’un periodista, un tertulià o un mitjà de comunicació aniria més al fons i analitzaria amb rigor tota la misèria moral, tota l’estultícia, tota la ignorància que hi ha darrere d’aquest cas i darrere de molts d’aquells homes. Fins allà on jo sé no ha estat així, malgrat que –i això també és una obvietat– ni la majoria dels homes no ens hem comportat ni em fa l’efecte que ens comportaríem mai com aquells, ni tampoc no em sembla que cap de les dones amb qui em faig normalment no arribarien al grau de desconeixement, de submissió o del que vulguin de Gisèle Pelicot. No tinc cap dubte que s’haurien adonat molt abans del que estava passant. Costa d’entendre que ella no se n’adonés. I no ho escric, és clar, perquè vulgui culpabilitzar-la, ho escric perquè valoro prou periodistes o tertulians o mitjans de comunicació per acceptar que tinguin una visió tan simple, tan poc analítica: una dona enganyada que no s’adona de res, uns homes brutals, pitjors, molt pitjors que animals... Fa l’efecte que podria passar això mateix a qualsevol dona, que podria fer això mateix qualsevol home. I a mi em sembla que, si fos així, on podríem fonamentar la nostra fe en la humanitat: les dones sempre possibles víctimes; els homes sempre possibles botxins. Com pot ser que sobre aquest cas no hi hagi hagut encara qui hagi volgut anar més al fons, tractar-lo amb més detall?

Em sembla que l’escriptor americà Upton Sinclair la va encertar quan va escriure que “és difícil que un home entengui alguna cosa quan el seu salari depèn del fet que no ho entengui”. Potser sigui això el que passa en aquest i en molts altres casos. I això passa també sovint a les nostres universitats: els va el sou a molts professors i intel·lectuals, fins i tot el prestigi. I també entre tots nosaltres, l’opinió pública. Com podem provar d’analitzar, de matisar o d’anar més al fons sense ser considerats immediatament sospitosos?

I ja acabo. No em sembla que els homes i les dones del segle XXI hàgim de continuar pensant amb la mateixa simplicitat que ho feia fins i tot Upton Sinclair a La jungla, la seva primera novel·la, a començaments del segle XX: “Aquí, els bons”, “Allà, els dolents” i tots nosaltres, naturalment, sempre al costat bo de la història. La fe del carboner com en deien. ¿De debò hem de fer un món simple i uniformitzat, de veritats úniques, una societat acrítica i de pensament únic, bastida sobre unes obvietats tan òbvies –i perdoneu– que sembla que no valgui la pena aprofundir en res? Enamorats de les nostres veritats com Narcís d’ell mateix, perquè aquestes veritats tinguin èxit hem substituït la bassa d’aigua on Narcís s’emmirallava per un enemic a l’abast. En el meu tros de món, tot sovint qualifiquem aquest enemic d’extrema dreta, de racista, de masclista o de nazi. I d’aquí a poc, potser, d’israelià o de burgès o fins i tot d’home. No els sembla que tot és més complex i, en definitiva, menys simple? O hauria d’haver escrit ximple?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.