Eternitat

Temps de prova i de fer­mesa, quan els car­rers es bui­den i es demos­tra que els bal­cons seran sem­pre nos­tres. Acci­ons ple­nes de soli­da­ri­tat de molts i parau­les vagues de qui viu en la inòpia moral. Tre­ball abne­gat de ser­vi­dors públics i pas­seig tri­om­fal de meda­llis­tes ven­ce­dors de no sé qui­nes bata­lles. El millor i el pit­jor expo­sat davant el mirall.

El soroll de les cas­so­les no ha dei­xat escol­tar les parau­les del Borbó, que ha dema­nat “res­pon­sa­bi­li­tat i sen­tit del deure” a “una Espa­nya que és un gran país”. En uns moments de popu­la­ri­tat més que baixa, quan els repu­bli­cans sur­ten de sota les pedres i la monar­quia genera dub­tes arreu, Borbó-Grècia deu recor­dar el seu besavi quan, després d’unes des­fa­vo­ra­bles elec­ci­ons muni­ci­pals, mar­xava a l’exili expres­sant el millor que digué en vida: “Me voy por­que el pue­blo no me qui­ere.”

En uns dies que dei­xa­ran petja, els con­se­llers Merit­xell Budó, Alba Vergés i Miquel Buch han esde­vin­gut els refe­rents del país, men­tre la para­fernàlia de con­de­co­ra­ci­ons i títols que acom­pa­nyen Fer­nando Simón ama­guen el dis­curs del mateix coor­di­na­dor d’emergències. Sem­bla que els governs de l’Estat i la Gene­ra­li­tat vul­guin entrar en una bata­lla de com­petències, en un error d’impre­vi­si­bles con­seqüències i on algu­nes inca­pa­ci­tats esta­tals que­den més que evi­dents.

En un Congrés quasi buit, per deba­tre el moment que es viu a l’Estat, el cap de l’opo­sició expressà clara­ment el perquè de tot ple­gat: “Al final ven­cerá la España eterna.” Pablo Casado ho digué clar i cas­tellà, en la versió con­ti­nu­ada del “San­ti­ago y cierra España”. L’Espa­nya eterna com a vacuna quan, com diu un amic meu, l’eter­ni­tat total només dura qua­tre dies. Així ens va.