‘Manu militari’

Les rodes de premsa del govern espa­nyol sobre la crisi del coro­na­vi­rus deuen ser de les úniques al món amb la presència con­ti­nu­ada de gent uni­for­mada amb meda­lles i cares aspres. Poli­cies, guàrdies civils i mili­tars sur­ten cada dia al cos­tat de polítics i experts sani­ta­ris per donar a conèixer el balanç diari i fer cri­des de to bel·licista que es pen­sen que ens enco­rat­gen. “Units fins a la victòria!”, “Tots som sol­dats” i baja­na­des per l’estil que només es jus­ti­fi­quen per aquesta espècie de cosa atàvica espa­nyola d’enco­ma­nar-se a l’exèrcit cada cop que la patria passa per moments com­pli­cats.

Una estratègia que només s’entén també si és que des del govern dit de progrés s’ha pen­sat que l’única manera de fer creure els ciu­ta­dans és manu mili­tari i, natu­ral­ment, repressió poli­cial. Que tot pot­ser. Perquè això, i el menys­te­ni­ment res­pecte a les posi­ci­ons contràries com les del pre­si­dent Quim Torra –i des d’ahir amb els altres pre­si­dents que hi estan d’acord– és el que estem veient cada dia. És allò de l’estàs amb mi o estàs con­tra mi. Ja ho va dir Pedro Sánchez el pri­mer dia. Que espe­ra­ven, ara que el govern espa­nyol havia dei­xat sense com­petències els governs autonòmics, que tot­hom fes un pri­e­tas las filas rere l’exe­cu­tiu de Madrid. Treure l’exèrcit al car­rer a fer paripés diver­sos i posar la poli­cia a san­ci­o­nar gent que corre pel parc, quan el que hau­rien de fer seria dir-los ama­ble­ment que tor­nes­sin a casa, deu ser la manera de garan­tir que tot­hom es qua­drarà. O això es pen­sen. Hi ha alguns mili­tars que fins i tot s’ho han ben cre­gut, com aquells que aquest cap de set­mana, ben fir­mes, esgar­ga­me­lla­ven un Viva España! en un car­rer de Navarra.

El que crida més l’atenció de tot ple­gat és que des de posi­ci­ons dites d’esquerra no paren d’aplau­dir el govern espa­nyol i la seva tos­su­de­ria en no fer cas dels científics ni de les veus que augu­ren un des­as­tre que ja s’ha mate­ri­a­lit­zat en llocs com Madrid. Posi­ci­ons com la de l’alcal­dessa Colau donant la ben­vin­guda a l’exèrcit a Bar­ce­lona o les de tots els cori­feus del seu par­tit que, com bons hereus que són de la praxi esta­li­nista, no dub­ten a cru­ci­fi­car els dis­si­dents. Men­tres­tant, la pandèmia va crei­xent i no hi ha tests ràpids per a tot­hom, ni se’ls espera aviat. Això sí, tot­hom a tre­ba­llar no sigui que els de sem­pre per­din bous i esque­lles.