Opinió

El Conte

ADA CASTELLS FERRER

Continuar

“He recordat el conte de Cheever d’un home que neda i va d’una piscina a una altra fins a recórrer tot un comtat

Aquesta tarda he que­dat amb el meu nebot. Li han dit les parau­les màgiques: con­tracte fix. També li han promès pagues dobles i vacan­ces. Tindrà un horari i gua­nyarà 300 euros més. Té ganes de des­co­brir un món, un món de merda, ho sabem, però nou. Quan ha aca­bat, m’ha dit:

–I tu, què?

I jo li he expli­cat que havia anat al den­tista. S’ha fet un silenci que m’ha obli­gat a seguir:

–Ahir vam anar al trau­matòleg i a la nena li hau­ran de redreçar les cames.

Això m’ha sem­blat més èpic. Ell ha dit “Ah”, ha dit “Pobreta”, ha dit “Tot anirà bé”. I jo m’he sen­tit engan­xada a la cadira. L’uni­vers ha girat com sem­pre. Allà hi havia la lluna i el sol i Plutó i Mer­curi. Res ha indi­cat cap cata­clisme, però n’he notat la den­si­tat, com si el meu cos fos el cen­tre de tot.

He sor­tit del bar i he cami­nat cap al nord. Estàvem en un barri de vore­res amples i, al prin­cipi, el pas­seig ha estat agra­da­ble, fins que he arri­bat al final de la ciu­tat, on comen­cen les auto­pis­tes. Els cot­xes no em feien por, només temia parar-me. No volia aquesta res­pon­sa­bi­li­tat des­pro­por­ci­o­nada, això tan molest de l’uni­vers girant al meu vol­tant. Lla­vors he recor­dat aquell conte de Che­e­ver d’un home que neda i va d’una pis­cina a una altra fins a recórrer tot el com­tat. El que més em va agra­dar del conte és aquesta paraula: com­tat. No tenia ni idea de quants quilòmetres supo­sava ni de quants n’havia recor­re­gut jo en les cinc hores que ja por­tava de camí.

He pas­sat per dos pobles sense cap solar de fron­tera i ara em trobo en una urba­nit­zació. S’ha fet de nit, però no puc parar perquè l’uni­vers és més visi­ble. Tots els homes que he tin­gut a la vida m’han inten­tat ense­nyar els noms dels astres. Sem­pre ho he tro­bat un avor­ri­ment. Cas­si­o­pea, l’Estre­lla del Nord, l’Ossa Major..., i jo mirava el cel i en aquells moments sí que m’agra­dava que tot allò girés al meu vol­tant. Era la noia desit­jada, què m’impor­ta­ven els noms que rebien els com­tats del meu regne? Això ha que­dat enrere, com hi han que­dat l’auto­pista, els dos pobles, la urba­nit­zació u, la dos, la tres, el petit bosc amb l’abo­ca­dor il·legal.

Ara soc al camp. Tant cami­nar m’ha dei­xat esgo­tada, però no recordo com acaba el conte de Che­e­ver i tam­poc sé com aca­barà la meva història. Pot­ser és això el que és bonic, que els finals no exis­tei­xin. El rei­xat que veig en el camí serà fàcil d’esqui­var, només he de girar a la dreta, pujar una petit turó, vèncer la mala herba. No hi ha un con­tracte fix ni un rumb fix. Això ho he entès. També ho entendrà el meu nebot. És el pri­mer des­encís, però a mi em queda pen­dent l’altre: el de l’uni­vers. Aquest és més dur. Resulta que va a la seva, amb nosal­tres o sense, i amb els anys cada vegada es fa més evi­dent que és sense un mateix. És igual si cami­nem o ens que­dem qui­ets. Ha estat pen­sar-ho i atu­rar-me de sobte. Allà hi havia la pis­cina, la pri­mera. Aprendré a con­ti­nuar nedant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.