Forts amb els febles, dèbils amb els poderosos

Els que seguim les polítiques de l'Ajuntament, la Generalitat i l'Estat (sobretot les relacionades amb qüestions socials) i ens hi interessem, avui ens sentim una mica orfes. No trobem arguments per justificar, encara que sigui mínimament, les mesures que els governs de l'Estat i de la Generalitat ( i ja veurem què passa amb l'Ajuntament) han aprovat.

Jo encara crec en la diferència entre polítiques de dreta i d'esquerres o progressistes. Per això soc incapaç de entendre els motius pels quals, una vegada més, fan pagar la crisi als de sempre: pensionistes, mares, funcionaris i, per descomptat, els més de 4,5 milions d'aturats. Soc incapaç d'entendre què motiva tanta mentida compulsiva: «La crisi no la pagaran els més dèbils», diuen, sense aplicar una sola mesura d'esquerres. Soc incapaç d'entendre perquè la Generalitat no només està d'acord amb les mesures, sinó que les fa extensives a altres treballadors. Soc incapaç d'acceptar que retallin les despeses socials i no concretin res per recaptar més dels qui més diners tenen; sobre això, diuen eufemísticament que es farà «en el moment oportú». Quan pensen que serà el moment oportú?

Les esquerres, avui, ja són fins i tot incapaces de mostrar-se crítiques davant les desigualtats socials. Ara intenten gestionar des de la visió del capitalisme neoliberal. D'això, la dreta en sap molt més, però són alguns que es fan dir d'esquerres els qui s'han acabat convertint en els grans defensors del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional i dels gran estaments del capitalisme mes salvatge. Això sí..., són els defensors de les polítiques socials, diuen, mentre la primera mesura que apliquen és carregar-se una part d'aquestes polítiques socials. I això ho fan argumentant que és pel bé del país, mentre afegeixen que els qui més tinguin pagaran més. Això, el que és, és tenir molt de morro.

Lamentablement, aquest es el nou socialisme: «Fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos.» Els poders fàctics ni tocar-los, no fos cas que s'enfadessin.

I què passa amb els estaments judicials? Quina vergonya que estem vivint amb el processament del jutge Garzón, per haver tingut la gosadia d'investigar els crims del franquisme.

I l'espectacle del Tribunal Constitucional sobre la sentència de l'Estatut? En aquest cas les culpes no són només del PP. Els socialistes també en són responsables, perquè una part important dels membres del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial ho són a proposta del partit socialista. Però als poderosos no se'ls toca.

Mai com ara l'Església havia rebut tantes subvencions, malgrat que la Constitució espanyola diu que aquest és un estat aconfessional. Però, es clar, als poderosos no se'ls toca, no fos cas que Bono, Rouco i companyia s'enfadessin.

I no parlem de la banca i les entitats financeres, perquè poden tancar l'aixeta.

Això sí, quan s'acosten les eleccions, tots els que tenen algun «interès» ja saben el que toca: a formar i a dir amén, que, com deia Alfonso Guerra, aquí el que es mou no surt a la foto. Programes electorals carregats de polítiques socials per marcar les diferències i quatre anys més per poder «influir» i «treballar» per la ciutadania. I després s'estranyen i es queixen per l'abstenció i la desafecció dels mortals vers la política.