Forts amb els febles, dèbils amb els poderosos

Els que seguim les polítiques de l'Ajun­ta­ment, la Gene­ra­li­tat i l'Estat (sobre­tot les rela­ci­o­na­des amb qüesti­ons soci­als) i ens hi interes­sem, avui ens sen­tim una mica orfes. No tro­bem argu­ments per jus­ti­fi­car, encara que sigui mínima­ment, les mesu­res que els governs de l'Estat i de la Gene­ra­li­tat ( i ja veu­rem què passa amb l'Ajun­ta­ment) han apro­vat.

Jo encara crec en la diferència entre polítiques de dreta i d'esquer­res o pro­gres­sis­tes. Per això soc incapaç de enten­dre els motius pels quals, una vegada més, fan pagar la crisi als de sem­pre: pen­si­o­nis­tes, mares, fun­ci­o­na­ris i, per des­comp­tat, els més de 4,5 mili­ons d'atu­rats. Soc incapaç d'enten­dre què motiva tanta men­tida com­pul­siva: «La crisi no la paga­ran els més dèbils», diuen, sense apli­car una sola mesura d'esquer­res. Soc incapaç d'enten­dre perquè la Gene­ra­li­tat no només està d'acord amb les mesu­res, sinó que les fa exten­si­ves a altres tre­ba­lla­dors. Soc incapaç d'accep­tar que reta­llin les des­pe­ses soci­als i no con­cre­tin res per recap­tar més dels qui més diners tenen; sobre això, diuen eufemísti­ca­ment que es farà «en el moment oportú». Quan pen­sen que serà el moment oportú?

Les esquer­res, avui, ja són fins i tot inca­pa­ces de mos­trar-se crítiques davant les desi­gual­tats soci­als. Ara inten­ten ges­ti­o­nar des de la visió del capi­ta­lisme neo­li­be­ral. D'això, la dreta en sap molt més, però són alguns que es fan dir d'esquer­res els qui s'han aca­bat con­ver­tint en els grans defen­sors del Banc Mun­dial, del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i dels gran esta­ments del capi­ta­lisme mes sal­vatge. Això sí..., són els defen­sors de les polítiques soci­als, diuen, men­tre la pri­mera mesura que apli­quen és car­re­gar-se una part d'aques­tes polítiques soci­als. I això ho fan argu­men­tant que és pel bé del país, men­tre afe­gei­xen que els qui més tin­guin paga­ran més. Això, el que és, és tenir molt de morro.

Lamen­ta­ble­ment, aquest es el nou soci­a­lisme: «Fort amb els dèbils i dèbil amb els pode­ro­sos.» Els poders fàctics ni tocar-los, no fos cas que s'enfa­des­sin.

I què passa amb els esta­ments judi­ci­als? Quina ver­go­nya que estem vivint amb el pro­ces­sa­ment del jutge Garzón, per haver tin­gut la gosa­dia d'inves­ti­gar els crims del fran­quisme.

I l'espec­ta­cle del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre la sentència de l'Esta­tut? En aquest cas les cul­pes no són només del PP. Els soci­a­lis­tes també en són res­pon­sa­bles, perquè una part impor­tant dels mem­bres del Tri­bu­nal Suprem, del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial ho són a pro­posta del par­tit soci­a­lista. Però als pode­ro­sos no se'ls toca.

Mai com ara l'Església havia rebut tan­tes sub­ven­ci­ons, mal­grat que la Cons­ti­tució espa­nyola diu que aquest és un estat acon­fes­si­o­nal. Però, es clar, als pode­ro­sos no se'ls toca, no fos cas que Bono, Rouco i com­pa­nyia s'enfa­des­sin.

I no par­lem de la banca i les enti­tats finan­ce­res, perquè poden tan­car l'aixeta.

Això sí, quan s'acos­ten les elec­ci­ons, tots els que tenen algun «interès» ja saben el que toca: a for­mar i a dir amén, que, com deia Alfonso Guerra, aquí el que es mou no surt a la foto. Pro­gra­mes elec­to­rals car­re­gats de polítiques soci­als per mar­car les diferències i qua­tre anys més per poder «influir» i «tre­ba­llar» per la ciu­ta­da­nia. I després s'estra­nyen i es quei­xen per l'abs­tenció i la des­a­fecció dels mor­tals vers la política.