Més de ‘Paraules d’amor’

El confinament retalla la dispersió i afavoreix la concentració. És així que aquesta reclusió excepcional m’ha portat –aficionat que soc als matisos de l’art, particularment el literari– a fixar-me en Paraules d’amor, la popular balada de Serrat que han posat a la ràdio. I m’ha semblat entrellucar-hi un replec que m’havia passat desapercebut durant el més de mig segle que fa que sona. “Plegats vam travessar una porta tancada”, canta el Jutge n. 13, referint-se a una jove parelleta enamorada. I és que, en un moment o altre, tard o aviat –sempre han tingut bec les oques–, les parelles acaben per “travessar la porta tancada”.

Potser un excés de tietes ensucrades, les que precisament van endur-se la seva “porta tancada” a la tomba, ens va distreure d’aquest caient de la metàfora, entesa com a desflorament. Bé pot ser que algun esperit vaticanista negui la dita possibilitat: de cap manera el del Poble-sec faria cap insinuació sobre el pubis d’aquella enyorada adolescent que a la llar cremava les paraules d’amor de les tres frases apreses dels còmics de plaça. L’interlocutor montserratí ens puntualitzarà que l’atreviment púbic literari del barceloní no es manifestaria fins a la proposta de “ménage à trois” que li fa l’equívoca Conillet de vellut o, prou més tard, quan vocifera que “prefiero más un polvo que un rapapolvo”.

Cal tenir present que, enllà de Serrat, en aquells finals dels seixanta i principis dels setanta les cançons aparentment castes contenien referències copulatives. L’escolanet Nicola di Bari guanya la Cançó Mediterrània i es presenta a Eurovisió amb aquests versos: “Giacesti bambina, ti alzasti già donna”: l’horitzontalitat, renyida amb la virginitat. La mateixa cançó –I giorni dell’arcobaleno– encara diu: “Vivi la vita di donna importante/ perché a sedici anni hai già avuto un amante.” Per a il·lustració, la censura italiana no va acceptar ni això d’haver tingut un amant als setze anys, ni allò d’“ajeure’s donzella i llevar-se dona”. També en aquells mateixos anys Mari Trini cantava “Quién, a los quince años, no dejó su cuerpo abrazar...” Abraçar? Algú dirà: no vol pas dir que una parella s’acobli. Només en aparença, depèn. Resulta que la cantant de veu irresistiblement solitària, greu, vellutada i amarga, va viure molts anys a París i, fascinada per l’existencialisme i per la Chanson dels seixanta –Adamo, Brel, Brassens, Leo Ferré...–, va viure molt en francès. Per això no és pas agosarat plantejar que l’“abrazar” de la cantant tingui molt d’“embrasser”, que a can Macron pel cap baix també pot voler dir de besar... i qui-sap-lo.

La “porta tancada” de Serrat, cert és que va ser dita en un paisatge de cançons agropecuàries i asexuades com ara Pare, Me’n vaig a peu, Cançó de matinada... que van de la preqüela ecològica de diumenge a la tarda al parc temàtic de pagesos trasplantats de la Renaixença. Però podria ser –no seria el primer cas en la literatura– que, com aquell que parlava en prosa sense saber-ho, el poeta del polvo i el rapapolvo no s’adonés de la magnífica metàfora virginal. Passable confinament.