El Saint-Trop de l’Estartit

A internet m’he entrebancat amb l’oferta, al preu de 35 euros, d’un pòster (61x41) que es va fer per publicitar la cèlebre discoteca que va funcionar a l’Estartit des de principis dels seixanta. L’anunci porta la silueta d’una noia i diu: “Saint-Trop, Estartit, Costa-Brava, Discoteque-Stereophonic sound, Two floors, Two bars, Air conditioned”. No hi posa pas Saint-Tropez, d’on procedeix el nom, ni encara menys Sant Tropetz (en occità); i discothèque hi surt sense hac. L’establiment passava per ser el primer d’aquest tipus que es va obrir a la Costa Brava, abans de l’homònim de Lloret, que l’escriuen “St. Trop”. La troballa m’ha dut records de l’estiu, crec, del 71. Al carrer Illes, al costat de l’Angela Club, es tractava d’una modesta casa de pescadors transformada en... això, diguem-ne discoteca. Pocs llums, intermitents i de coloraines; bancs, tamborets i tauletes primàries; begudes, moltes de garrafa llevat dels pocs que compraven –i els guardàvem– una ampolla de whisky que anaven marcant amb una ratlla cada vegada que bevien, etc. El porter que hi vam conèixer era el llegendari i desaparegut Jordi Capdevila de Torroella de Montgrí, que, enllà de guardar –amb l’ajut d’un pal– l’ordre interior i exterior, avisava per tal que la il·luminació pugés d’intensitat quan rutinàriament la Guàrdia Civil visitava la modesta boîte.

Aquest local..., bé, aquests locals eren un calador de lluces a l’abast dels joves del poble. El primer dia venien blanques i a finals de quinzena, rogenques; arribaven tres o quatre, s’asseien i demanaven; qui ja estava a l’aguait s’hi acostava i formulava un rutinari “Hello, can i sit down?”. N’arribava algun altre i –l’anglès era precari– els gestos còmplices i les rialles compartides precedien una estona de pista, i la conjunció esdevenia copulativa a la platja, rere barques varades. Durant la temporada, els quilos de sorra enganxada al cul que elles devien transportar a les dutxes dels hotels devien posar els sifons a prova. El Saint-Trop que recordo a les 3 de la nit posava la llavors apareguda Alone again de Gilbert O’Sullivan, llavors s’obrien els llums de veure-s’hi i tothom donava per entès que fins demà. El personal i algú més llavors anàvem amb un 1500 negre a Chez Tomàs de Llafranc que tancava a les 5 o les 6, de clar. Però avui s’ha acabat l’espai.