I mentrestant passen coses

El coro­na­vi­rus ho amaga tot i ara mateix no hi ha res més a fer que llui­tar con­tra aquesta pandèmia que amenaça d’esbor­rar totes aque­lles coses que algu­nes gene­ra­ci­ons donàvem com a con­so­li­da­des. Men­tre se’ns van morint els que van viure una o dues guer­res i alguns ho fan en sole­dat, veiem com se’n van en orris con­cep­tes bàsics de l’estat del benes­tar que crèiem que en aquesta soci­e­tat que ens ha tocat viure mai veuríem amenaçats. La sani­tat de la qual ens sen­tim tan orgu­llo­sos tron­to­lla, i no pas per la manca de volun­tat dels seus pro­fes­si­o­nals, i la gent perd la feina i tem no poder pagar llo­guers, hipo­te­ques, l’ali­men­tació o ser­veis bàsics. Hi havia una mino­ria que ja patia perquè for­mava part dels més des­fa­vo­rits, però ara aquesta por arriba a mol­tes més famílies. Hi ha altres coses en qüestió, drets fona­men­tals reco­llits en aque­lla Cons­ti­tució que tant invo­quen però que només ente­nen si es tracta de res­tricció de lli­ber­tats o cen­tra­lit­zació pura i dura, car­re­gant-se l’estat que ells deien, fal­sa­ment, que era el més des­cen­tra­lit­zat del món. Però el virus no pot ama­gar la bruta cam­pa­nya dels par­tits de l’opo­sició per ero­si­o­nar els que estan al cap­da­vant de la lluita con­tra la crisi. L’Estat no ha donat aque­lla tran­quil·litat que s’espera davant grans tragèdies i els esta­dis­tes estan des­a­pa­re­guts, si n’hi ha. L’Estat no ofe­reix garan­ties de soli­desa i Europa, tam­poc. Men­tres­tant, Vox crida a un cop d’estat des­ti­tuint el pre­si­dent i dema­nant un govern mili­tar i ningú els per­se­guirà penal­ment. I l’ine­fa­ble jutge Marc­hena, des d’un Suprem abso­lu­ta­ment con­tro­lat pels de sem­pre, és a dir, pels que han manat durant tot el segle XX, amenaçant fun­ci­o­na­ris per evi­tar la lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal de molts pre­sos, entre ells, els nos­tres pre­sos polítics. Però el més impor­tant ho tenen con­tro­lat: per ter­cera vegada la mesa del Congrés es va negar a inves­ti­gar el rei emèrit, aquell que es va auto­a­no­me­nar fruit de la bar­reja de mil lle­te­ra­des. El rei dels nego­cis fos­cos.