I mentrestant passen coses

El coronavirus ho amaga tot i ara mateix no hi ha res més a fer que lluitar contra aquesta pandèmia que amenaça d’esborrar totes aquelles coses que algunes generacions donàvem com a consolidades. Mentre se’ns van morint els que van viure una o dues guerres i alguns ho fan en soledat, veiem com se’n van en orris conceptes bàsics de l’estat del benestar que crèiem que en aquesta societat que ens ha tocat viure mai veuríem amenaçats. La sanitat de la qual ens sentim tan orgullosos trontolla, i no pas per la manca de voluntat dels seus professionals, i la gent perd la feina i tem no poder pagar lloguers, hipoteques, l’alimentació o serveis bàsics. Hi havia una minoria que ja patia perquè formava part dels més desfavorits, però ara aquesta por arriba a moltes més famílies. Hi ha altres coses en qüestió, drets fonamentals recollits en aquella Constitució que tant invoquen però que només entenen si es tracta de restricció de llibertats o centralització pura i dura, carregant-se l’estat que ells deien, falsament, que era el més descentralitzat del món. Però el virus no pot amagar la bruta campanya dels partits de l’oposició per erosionar els que estan al capdavant de la lluita contra la crisi. L’Estat no ha donat aquella tranquil·litat que s’espera davant grans tragèdies i els estadistes estan desapareguts, si n’hi ha. L’Estat no ofereix garanties de solidesa i Europa, tampoc. Mentrestant, Vox crida a un cop d’estat destituint el president i demanant un govern militar i ningú els perseguirà penalment. I l’inefable jutge Marchena, des d’un Suprem absolutament controlat pels de sempre, és a dir, pels que han manat durant tot el segle XX, amenaçant funcionaris per evitar la llibertat provisional de molts presos, entre ells, els nostres presos polítics. Però el més important ho tenen controlat: per tercera vegada la mesa del Congrés es va negar a investigar el rei emèrit, aquell que es va autoanomenar fruit de la barreja de mil lleterades. El rei dels negocis foscos.