A cavalcar

No em puc fer a la idea que l’Arnau Puig, el nos­tre crític d’art i filòsof de capçalera, hagi mort en la soli­tud i el silenci que aquests dies s’arra­pen a totes les morts sense dis­tin­ci­ons de classe, d’edat, de pro­fessió, de res. Pot­ser l’única diferència és que amb ell ens havíem auto­en­ga­nyat: ens pensàvem que l’intel·lec­tual que havia bus­cat incan­sa­ble­ment la setena cara del dau no es mori­ria mai. Cap moment hau­ria sigut supor­ta­ble per per­dre’l, però aquest, just aquest que la sen­sació de fra­gi­li­tat que tenim tots és immensa, és el pit­jor. Quan vam entrar en el mal­son d’aquesta pandèmia, al diari havíem deci­dit entre­vis­tar-lo perquè la negra llu­mi­no­si­tat del seu pen­sa­ment ens ajudés a com­pren­dre què ens està pas­sant i quin serà el destí de la huma­ni­tat en el nou món devas­tat. Ell, l’últim repre­sen­tant de la gene­ració de cre­a­dors que van fer bro­tar l’avant­guarda cul­tu­ral en el desert de la post­guerra, era una veu que neces­sitàvem escol­tar més que mai per tro­bar una sor­tida a les nos­tres tre­mo­lors, ni que fos a les pal­pen­tes. El vam tru­car a casa però no con­tes­tava. Més tard vam saber que estava ingres­sat a la clínica i que el pronòstic no era bo. Hau­rem de lle­gir i de relle­gir els seus lli­bres, els seus arti­cles, les seves con­ferències, per caçar els con­cep­tes del cava­ller (“Jo soc el Comte Arnau”) que, inquiet i angoi­xat, no va dei­xar mai de caval­car per tro­bar allò que pogués cal­mar la seva insa­tis­facció.