Un senyal d’avís per a la universitat

La uni­ver­si­tat, com qual­se­vol altre àmbit de la soci­e­tat, ha patit una enorme sotra­gada arran de la crisi que estem vivint. Així i tot, soc dels que m’ho miro des d’una pers­pec­tiva rela­ti­va­ment posi­tiva perquè, a pesar de tot, s’ha posat damunt de la taula tot un seguit de qüesti­ons que estic segur que no obli­da­rem i amb tota pro­ba­bi­li­tat hau­rem de deba­tre i afron­tar.

Per­me­teu-me que comenci pel final. A la pre­gunta com en sor­tirà la uni­ver­si­tat quan tot aquest mal­son s’acabi jo crec que en sor­ti­rem amb una gran res­saca –com gai­rebé arreu– però a la vegada enfor­tits per tot allò que a mar­xes forçades hem hagut d’impro­vi­sar, assa­jar i adap­tar.

Tinc la sort de pertànyer a una uni­ver­si­tat (la de Girona) i a una facul­tat (la d’Edu­cació i Psi­co­lo­gia) que des que les coses ana­ven mal dades ha posat a dis­po­sició del pro­fes­so­rat i de l’alum­nat diver­sos recur­sos telemàtics per adap­tar l’edu­cació pre­sen­cial a l’edu­cació vir­tual. A banda d’això, aquesta uni­ver­si­tat i facul­tat han ende­gat una política de comu­ni­cació clara i trans­pa­rent anti­ci­pant-se a la com­pli­cació de l’esce­nari que ens hem anat tro­bant. Això, que ho faci una ins­ti­tució pública, inva­lida la con­cepció –malau­ra­da­ment tan estesa– que el sec­tor públic en gene­ral i les uni­ver­si­tats finançades amb fons públics en par­ti­cu­lar són orga­nit­za­ci­ons enquis­ta­des i amb poca capa­ci­tat adap­ta­tiva. La uni­ver­si­tat on jo tre­ba­llo us ben asse­guro que en aquesta crisi ha demos­trat tenir, en molts aspec­tes, pers­pec­tiva de futur i capa­ci­tat per donar ins­tru­ments –fona­men­tal­ment tec­nològics– per no atu­rar el ritme de les clas­ses i asse­gu­rar-ne la qua­li­tat, adap­tant els propòsits ini­ci­al­ment esta­blerts fixats en una situ­ació de nor­ma­li­tat.

Bé és veri­tat que aquest procés de trans­for­mació ens l’hem de mirar amb la cau­tela d’una pers­pec­tiva crítica: s’ha hagut de fer en molt poc temps (un cap de set­mana i escaig), sense tenir en compte la situ­ació per­so­nal del pro­fes­so­rat (si a casa hi ha infants o ado­les­cents, si s’ha de tenir cura d’avis o gent des­val­guda, etc.) i obvi­ant el nom­bre d’assig­na­tu­res a impar­tir o el nom­bre d’alum­nes que cal aten­dre. També haig de dir que veig difícil fer-ho d’una altra manera però fent-ho així bé és veri­tat que ha gene­rat un estrès con­si­de­ra­ble entre el pro­fes­so­rat i un cert des­con­cert de l’alum­nat ja que, en més d’una ocasió, s’han vist imbuïts per una allau de cor­reus, de tre­balls, de vide­o­con­ferències... difícils de ges­ti­o­nar.

I si bé els recur­sos tec­nològics que estem uti­lit­zant penso que ens han ser­vit per no atu­rar la marxa del curs i per ave­sar-nos obli­gatòria­ment a aquests recur­sos, con­si­dero també, almenys en el meu cas, que m’han con­vi­dat a fer un parell de refle­xi­ons: la pri­mera, la neces­si­tat de valo­rar fins a l’enyor les clas­ses pre­sen­ci­als, perquè en molts aspec­tes són insubs­tituïbles, i, en segon lloc, ser enor­me­ment caut per no dir des­con­fiat amb les veus que pre­go­nen la vir­tu­a­lit­zació (total o majo­ritària) del fet edu­ca­tiu, empa­rant-se en un dis­curs inno­va­dor que no té altre propòsit latent que fer una edu­cació de mas­ses més barata i des­hu­ma­nit­zada.