Més flexions que reflexions

Avui és 5 d’abril. Just fa un mes, el 5 de març, estava tre­ba­llant a Sem­pro­ni­ana i pre­pa­rava el mun­tatge d’un sopar per a una colla d’ami­gues. La vida encara era bro­git, un inces­sant anar i venir que omplia totes les pàgines, tots els racons de la meva agenda.

I, de sobte, arriba aquell diven­dres, un estra­nyot diven­dres 13 que ens diuen que tot s’ha d’atu­rar. Així, de cop, amb tota la mot­xi­lla plena d’idees, de pro­jec­tes, d’encàrrecs. De feina. De vida.

De cop, el res­tau­rant tan­cat, tot el per­so­nal asto­rat i la nevera plena a ves­sar. ¿Com resol­dre aquesta equació de tres incògni­tes?

Encara amb el record vívid a la memòria, i a la but­xaca, de la crisi del 2008, l’Scar­lett O’Hara que tinc sem­pre arrau­lida a l’hipotàlem va sor­tir amb embran­zida per evi­tar l’esfon­dra­ment total. I així em vaig aga­far com una paparra a l’epígraf del decret que per­met fer ser­vei de men­jar a domi­cili.

La pri­mera moti­vació (no us enga­nyo, vull ser sin­cera) va ser econòmica: mirar de sal­var els mobles, cer­car la manera de poder pagar les nòmines i les fac­tu­res pen­dents. La segona, imme­di­ata, va ser la coherència amb la lluita en què fa anys que soc molt activa: tre­ba­llar per inten­tar reduir el mal­ba­ra­ta­ment ali­men­tari. Les neve­res eren ple­nes per poder aten­dre la demanda habi­tual dels caps de set­mana. Havia de bus­car sor­tida per a tot aquell mate­rial. Cui­nar i enviar-ho a domi­cili.

No ho havia fet mai.

Dos dies després de pren­dre la decisió de con­ti­nuar actius, cui­nant per ser­vir menús a domi­cili, vaig cop­sar que això no anava només de sal­var el negoci o d’expres­sar una coherència per­so­nal. Era molt més, perquè el que ens està pas­sant és molt gros, molt difícil de pair. És un moment d’emergència, d’urgència i no es trac­tava d’una qüestió meva, dels meus pro­ble­mes i del meu melic. Mirant més enllà, bus­cant què podia apor­tar al meu entorn, vaig per­ce­bre que els qui estan abso­lu­ta­ment des­bor­dats en aquesta guerra con­tra el virus són el per­so­nal sani­tari. Des­bor­dats i exhaus­tos. Així doncs, vaig pen­sar trans­for­mar Sem­pro­ni­ana en una base d’intendència per donar ser­vei als sani­ta­ris, amb les meves armes: la cuina i els ali­ments.

Cui­nant menús sabo­ro­sos, salu­da­bles i vari­ats per a aquells que no tenen quasi hores de des­cans, que llui­ten amb dedi­cació a favor de tots nosal­tres, als hos­pi­tals, a les farmàcies i als impro­vi­sats cen­tres mèdics dels hotels, la meva feina té sen­tit en aquesta crisi estra­nya.

El meu rellotge ha per­dut les bus­ques, el dia s’allarga com un xiclet, tan bon punt m’assec ja és entrada la nit, les cames em fan figa i les mans ho han donat tot.

No tinc gaire temps per pen­sar. De fet, faig més fle­xi­ons que refle­xi­ons, però estic del tot con­vençuda que no en sor­ti­rem de la mateixa manera que vam entrar-hi aquell dis­sabte 14 de març. Si els músculs, després de tants dies d’inac­ti­vi­tat, poden haver-se afe­blit, la deter­mi­nació s’ha enfor­tit i aflo­ren els valors perquè tos­su­da­ment la vida segueix. I ja és pri­ma­vera.