Caldrà més consciència d’espècie

Si mirem d’ana­lit­zar quins efec­tes ha pro­vo­cat aquest virus, d’entrada ja podem afir­mar que ens ha posat davant del mirall, com a espècie. Ens ha fet veure les nos­tres ver­go­nyes. Aquesta és la pandèmia de la revo­lució cien­ti­fi­co­tec­nològica, la pri­mera pandèmia que ha estat capaç de para­lit­zar les eco­no­mies de tots els sis­te­mes del pla­neta Terra. Segu­ra­ment en podrem extreure diver­ses con­clu­si­ons, la pri­mera és que ens ha demos­trat que no podem anti­ci­par-nos als pro­ble­mes. S’havien ela­bo­rat teo­ries de tota mena espe­cu­lant sobre dife­rents supòsits, ens pre­guntàvem què podria pas­sar si vingués un aste­roide i xoqués con­tra la Terra? Doncs resulta que no ha cal­gut cap aste­roide; apa­reix una molècula minúscula i fa escac al rei. Ha posat al des­co­bert la deses­truc­tu­ració del sis­tema.

És en aquest sen­tit que ha que­dat palès que no hi ha una cons­ci­en­cia d’espècie clara. I en tenim diver­sos exem­ples a dife­rents nivells. La Unió Euro­pea ha evi­den­ciat ser una comu­ni­tat amb peus de fang. S’ha produït un canvi fona­men­tal en les posi­ci­ons de poder i la Xina s’ha con­fir­mat com un pro­ta­go­nista en el con­trol geo­polític mun­dial. No és casual, perquè històrica­ment la demo­gra­fia té un pes molt impor­tant en l’evo­lució.

El repte que se’ns plan­teja és pen­sar com s’ha de soci­a­lit­zar la ciència i la tec­no­lo­gia. O deci­dim que anem cap a una evo­lució res­pon­sa­ble i un progrés cons­ci­ent i sos­te­ni­ble o la nos­tra espe­cie té mol­tes pro­ba­bi­li­tats de col·lap­sar. D’entrada, no vull dir extin­gir-se, però si els col·lapses són cíclics, si anem col·lap­sant en seqüència, ningú és capaç de pre­dir què pot pas­sar. Almenys jo, no m’atre­veixo a pre­dir-ho.

Per sor­tir d’aquesta crisi ens caldrà aug­men­tar la consciència crítica d’espècie per ate­nuar l’impacte què ens ve al damunt. La soci­a­lit­zació de la revo­lució indus­trial ens va cos­tar dos-cents mili­ons de morts, entre les dues guer­res mun­di­als. La soci­a­lit­zació de la revo­lució tec­nològica quin cost tindrà?

Cal deci­dir cap a on volem anar com a espècie i pren­dre deci­si­ons valen­tes, rela­ci­o­na­des amb la redis­tri­bució energètica i que inci­dei­xin en una rebaixa de con­sums expo­nen­ci­als. I, per fer-ho, cal­dran con­sen­sos.

Una crisi no és cap opor­tu­ni­tat, és un veri­ta­ble des­as­tre de dimen­si­ons con­si­de­ra­bles i posa a prova tot el sis­tema. Les cri­sis venen, la majo­ria de vega­des, de coses que fem mala­ment nosal­tres matei­xos. Quan un sis­tema no resol els pro­ble­mes que ell mateix genera, entra en risc de col·lapse. Si es va gene­rant pressió i no hi ha des­com­pressió, en un deter­mi­nat moment el sis­tema esclata.

Les solu­ci­ons ens les dona­ran els científics, no pas els polítics. Amb el coro­na­vi­rus cal un pro­to­col pla­ne­tari que s’acordi per con­sens de la gent que es dedica a la recerca i que tre­ba­lla per tro­bar solu­ci­ons. I aquest és un tema que hem d’abor­dar com a espècie, no com a país. I la solució no és glo­ba­lit­zar, sinó pla­ne­tit­zar. Això implica tenir res­pecte per totes les cul­tu­res i con­ser­var-les, perquè són una font de conei­xe­ment.

Sense fer una autocrítica i sense reconèixer que els humans fem coses que van en con­tra de la mateixa evo­lució humana, estem come­tent un error gros.