Sanitaris

Ja els he expli­cat que des del novem­bre cada dime­cres vaig a l’hos­pi­tal perquè dic­ta­mi­nin amb una anàlisi la sang fresca, nova i sana que em sub­mi­nis­tra­ran l’endemà i que em per­metrà anar tirant fins l’altre dijous. Tiro prou bé, l’esta­bi­lit­zació és un èxit, però és una murga i un pedaç. M’havien pro­gra­mat per aquesta set­mana el tras­plan­ta­ment que, anant bé, m’ha d’ado­bar, però el coro­na­vi­rus que ens afli­geix ho ha alte­rat tot.

El dime­cres i el dijous de fa tres set­ma­nes, quan l’epidèmia ja cau­sava alarma, vaig obser­var que gai­rebé tots els con­sul­to­ris eren buits de paci­ents i facul­ta­tius. Més tard sen­ti­ria dir a un metge: “Hem dei­xat de ser espe­ci­a­lis­tes per ser met­ges.” La sala on pri­mer em tre­uen sang i després me’n repo­sen no havia en aquell moment sofert cap vari­ació: les matei­xes infer­me­res, els matei­xos met­ges i met­ges­ses dar­rere un tau­lell, les matei­xes cadi­res on seiem els que hem de ser ser­vits de líquids diver­sos. No tot­hom neces­sita sang. No tot­hom és pro­vecte com jo. Entre els recep­tors hi ha nois i noies molt joves, i aquesta cons­ta­tació em fa molta pena. La set­mana següent em van con­duir a una altra sala molt més petita. “Neces­sitàvem aque­lla.” No calien més expli­ca­ci­ons. El per­so­nal també s’havia reduït: “I la Luisa?” “Va per les cases.” “I l’Est­her i la Chai­mai?”“Són a planta.” Només que­da­ven la María José, la Sílvia i la Rosa. Dime­cres pas­sat, abans-d’ahir, ni la Sílvia. “L’han recla­mada urgències.” La saleta era minúscula. Només hi cabíem dos paci­ents. On són els altres, amb els quals ja havia començat a fer una certa conei­xença? M’he d’alar­mar si em fan pas­sar al davant? M’animo: em pre­pa­ren per a l’ope­ració deli­cada. Els altres deuen venir altres dies. són a altres sale­tes. Entenc que la Maria José. la més vete­rana, eficaç i res­pec­tada, havia començat a l’ante­rior hos­pi­tal, por­tat per mon­ges. Diu que va apren­dre tant de sor Asunción, de sor Teresa. Ara el per­so­nal es forma al Tec­no­cam­pus. No par­tim de zero, però.

Han reti­rat del pas­sadís les cadi­res on la gent s’espe­rava per entrar a l’espe­ci­a­lista. Uns cables pen­gen del sos­tre fals. “Hi posa­rem llits.” Quan en un hos­pi­tal la gent asso­cia llit i pas­sadís pensa sem­pre en malalts desa­te­sos, aban­do­nats, obli­dats, sobrants. Veig tre­ba­llar els ope­ra­ris, observo els cables i penso que els malalts del cor­re­dor esta­ran tan ben ser­vits com els de les habi­ta­ci­ons. No hi haurà als dia­ris car­tes al direc­tor per quei­xar-se del pas­sadís sinó per cele­brar el tracte que hi han rebut. Llits, llums, apa­rells de medi­cació... El coro­na­vi­rus vol grans inver­si­ons.

Cada dia a les vuit del ves­pre molts ciu­ta­dans sur­ten als bal­cons per aplau­dir el per­so­nal sani­tari. Jo ho faig direc­ta­ment i de paraula cada dime­cres i cada dijous.