Sanitaris

Ja els he explicat que des del novembre cada dimecres vaig a l’hospital perquè dictaminin amb una anàlisi la sang fresca, nova i sana que em subministraran l’endemà i que em permetrà anar tirant fins l’altre dijous. Tiro prou bé, l’estabilització és un èxit, però és una murga i un pedaç. M’havien programat per aquesta setmana el trasplantament que, anant bé, m’ha d’adobar, però el coronavirus que ens afligeix ho ha alterat tot.

El dimecres i el dijous de fa tres setmanes, quan l’epidèmia ja causava alarma, vaig observar que gairebé tots els consultoris eren buits de pacients i facultatius. Més tard sentiria dir a un metge: “Hem deixat de ser especialistes per ser metges.” La sala on primer em treuen sang i després me’n reposen no havia en aquell moment sofert cap variació: les mateixes infermeres, els mateixos metges i metgesses darrere un taulell, les mateixes cadires on seiem els que hem de ser servits de líquids diversos. No tothom necessita sang. No tothom és provecte com jo. Entre els receptors hi ha nois i noies molt joves, i aquesta constatació em fa molta pena. La setmana següent em van conduir a una altra sala molt més petita. “Necessitàvem aquella.” No calien més explicacions. El personal també s’havia reduït: “I la Luisa?” “Va per les cases.” “I l’Esther i la Chaimai?”“Són a planta.” Només quedaven la María José, la Sílvia i la Rosa. Dimecres passat, abans-d’ahir, ni la Sílvia. “L’han reclamada urgències.” La saleta era minúscula. Només hi cabíem dos pacients. On són els altres, amb els quals ja havia començat a fer una certa coneixença? M’he d’alarmar si em fan passar al davant? M’animo: em preparen per a l’operació delicada. Els altres deuen venir altres dies. són a altres saletes. Entenc que la Maria José. la més veterana, eficaç i respectada, havia començat a l’anterior hospital, portat per monges. Diu que va aprendre tant de sor Asunción, de sor Teresa. Ara el personal es forma al Tecnocampus. No partim de zero, però.

Han retirat del passadís les cadires on la gent s’esperava per entrar a l’especialista. Uns cables pengen del sostre fals. “Hi posarem llits.” Quan en un hospital la gent associa llit i passadís pensa sempre en malalts desatesos, abandonats, oblidats, sobrants. Veig treballar els operaris, observo els cables i penso que els malalts del corredor estaran tan ben servits com els de les habitacions. No hi haurà als diaris cartes al director per queixar-se del passadís sinó per celebrar el tracte que hi han rebut. Llits, llums, aparells de medicació... El coronavirus vol grans inversions.

Cada dia a les vuit del vespre molts ciutadans surten als balcons per aplaudir el personal sanitari. Jo ho faig directament i de paraula cada dimecres i cada dijous.