Més flexions que reflexions

Avui és 5 d’abril. Just fa un mes, el 5 de març, estava treballant a Semproniana i preparava el muntatge d’un sopar per a una colla d’amigues. La vida encara era brogit, un incessant anar i venir que omplia totes les pàgines, tots els racons de la meva agenda.

I, de sobte, arriba aquell divendres, un estranyot divendres 13 que ens diuen que tot s’ha d’aturar. Així, de cop, amb tota la motxilla plena d’idees, de projectes, d’encàrrecs. De feina. De vida.

De cop, el restaurant tancat, tot el personal astorat i la nevera plena a vessar. ¿Com resoldre aquesta equació de tres incògnites?

Encara amb el record vívid a la memòria, i a la butxaca, de la crisi del 2008, l’Scarlett O’Hara que tinc sempre arraulida a l’hipotàlem va sortir amb embranzida per evitar l’esfondrament total. I així em vaig agafar com una paparra a l’epígraf del decret que permet fer servei de menjar a domicili.

La primera motivació (no us enganyo, vull ser sincera) va ser econòmica: mirar de salvar els mobles, cercar la manera de poder pagar les nòmines i les factures pendents. La segona, immediata, va ser la coherència amb la lluita en què fa anys que soc molt activa: treballar per intentar reduir el malbaratament alimentari. Les neveres eren plenes per poder atendre la demanda habitual dels caps de setmana. Havia de buscar sortida per a tot aquell material. Cuinar i enviar-ho a domicili.

No ho havia fet mai.

Dos dies després de prendre la decisió de continuar actius, cuinant per servir menús a domicili, vaig copsar que això no anava només de salvar el negoci o d’expressar una coherència personal. Era molt més, perquè el que ens està passant és molt gros, molt difícil de pair. És un moment d’emergència, d’urgència i no es tractava d’una qüestió meva, dels meus problemes i del meu melic. Mirant més enllà, buscant què podia aportar al meu entorn, vaig percebre que els qui estan absolutament desbordats en aquesta guerra contra el virus són el personal sanitari. Desbordats i exhaustos. Així doncs, vaig pensar transformar Semproniana en una base d’intendència per donar servei als sanitaris, amb les meves armes: la cuina i els aliments.

Cuinant menús saborosos, saludables i variats per a aquells que no tenen quasi hores de descans, que lluiten amb dedicació a favor de tots nosaltres, als hospitals, a les farmàcies i als improvisats centres mèdics dels hotels, la meva feina té sentit en aquesta crisi estranya.

El meu rellotge ha perdut les busques, el dia s’allarga com un xiclet, tan bon punt m’assec ja és entrada la nit, les cames em fan figa i les mans ho han donat tot.

No tinc gaire temps per pensar. De fet, faig més flexions que reflexions, però estic del tot convençuda que no en sortirem de la mateixa manera que vam entrar-hi aquell dissabte 14 de març. Si els músculs, després de tants dies d’inactivitat, poden haver-se afeblit, la determinació s’ha enfortit i afloren els valors perquè tossudament la vida segueix. I ja és primavera.