Ser autònom, que ‘punk’!

El més fotut de ser un amant de la ciència-ficció és veure com els pronòstics d’una rea­li­tat distòpica tru­quen a la porta. la Covid-19 és l’avant­sala del rese­teig econòmic i social del pla­neta. Per tant, no espe­cu­laré sobre una pròxima recessió econòmica, perquè el que ens espera és molt més bèstia (i tant de bo que m’equi­vo­qui). Sigui com vul­gui, tot té el seu procés, i encara no hem arri­bat a aquest punt. Ara mateix estem con­fi­nats a casa, però no tots ho gau­dim igual. Alguns ho fan amb el des­ver­go­nyi­ment d’un sou que paguem tots (la classe política); altres ho fan amb la pro­mesa de cobrar per uns ERTO que una estruc­tura fun­ci­o­na­rial caduca no pot assu­mir i tra­mita amb difi­cul­tat; altres ho fan espe­rant que la ruleta russa de l’aco­mi­a­da­ment no se’ls pari al davant; altres, fa tant que no tenen res, que res no espe­ren, i un dar­rer grup ens estem dei­xant les neu­ro­nes pen­sant com ho farem: pri­mer, per sobre­viure; després, per pagar les fac­tu­res i, final­ment, per remun­tar, si es pot. En aquest dar­rer grup hi ha molts empre­sa­ris, molts pro­fes­si­o­nals libe­rals i molts, però que molts, autònoms. Ser autònom sem­pre ha estat un esport de risc a l’Estat espa­nyol. No vols tenir un atur decent?, sigues autònom; no vols tenir vacan­ces retribuïdes?, fes-te autònom; no vols posar-te mai malalt perquè la baixa no et donarà per men­jar?, fes-te autònom; gau­dei­xes cada vegada que sents coses com model 303 o 111?, fes-te autònom!

Crec que els autònoms (o autònom soci­e­tari si tens més d’un deter­mi­nat per­cen­tatge d’acci­ons d’una micro­em­presa, per exem­ple) sem­pre hem tin­gut un punt de punkar­ras –ja sabeu allò de jugar-se la vida i del No future!–. Però no som pas pocs. El 94,8% del tei­xit empre­sa­rial de l’Estat són micro­pi­mes (d’1 a 10 tre­ba­lla­dors). Dels apro­xi­ma­da­ment 3,2 mili­ons d’autònoms que hi ha a Espa­nya, un 73,2% es dedi­quen al sec­tor ser­veis, un dels més per­ju­di­cats per l’engar­jo­la­ment casolà que vivim. I l’Estat, com ens ajuda? Ens con­vida a gau­dir de préstecs a un interès que no té res a veure amb el que els bancs es finan­cen mit­jançant el BCE. En lloc de donar-nos aju­des dineràries direc­tes, el govern –i són d’esquer­res– de Sánchez i Igle­sias ens con­du­eix a la porta del tan­ca­ment o de l’endeu­ta­ment. Les famo­ses moratòries d’impos­tos de sis mesos (tres amb interes­sos) són ajor­na­ments. I s’han de tor­nar de cop. Ara per ara, però, ningú sap què pas­sarà: no d’aquí a sis mesos, ni tan sols demà! Si volien des­truir el tei­xit pro­duc­tiu, els polítics (espa­nyols però també els cata­lans, que resulta que estan tallats pel mateix patró: “l’ICF ja us donarà un préstec”) no ho podrien haver fet millor. Venen ganes de cri­dar: “Com­panys, com­pa­nyes, a les bar­ri­ca­des!”