la crònica
Recomençar el sistema
El curs acadèmic, tal com l’entenem tradicionalment, s’ha acabat. Ens adonem de la poca consistència del sistema i de les pràctiques obsoletes. Ara haurem de potenciar la formació en línia. Sortir de la zona de confort ens ha desorientat enormement. Amoïna no saber respondre, des de casa, a la mecànica de l’avaluació, i al compliment dels programes. Què és important en aquests moments? Molt probablement els programes, tal com els tenim dissenyats, quedaran afectats de per vida. Durant el confinament haurem tingut temps de quedar-nos amb el que és l’essència del saber. No ens haurem de preocupar de les avaluacions si creiem –ai, això de creure– en un sistema flexible, dinàmic i cíclic en què el temps és arbitrari i els agrupaments dels alumnes, per any de naixement i no per capacitats o competències, són un sensesentit educatiu.
Si repensem, perquè ara és moment de fer-ho, com volem el sistema educatiu del demà, ara tenim l’oportunitat única de canviar moltes coses. Però també és el moment de reconèixer els errors històrics. Dono quatre idees o realitats, per serveixin per iniciar una avaluació general diagnòstica del sistema educatiu: què n’ha quedat del programa 1x1 i del canvi metodològic que havia de suposar la revolució tecnològica a les aules i els llibres digitals? Quina és l’atenció educativa que estan rebent els nens amb necessitats educatives especials i que requereixen programes específics d’atenció educativa? Quins són els continguts essencials i quines competències es poden adquirir al marge dels programes que s’han dissenyat des de la jerarquia del sistema? Com es recuperarà la confiança perduda en els docents durant els dies d’incertesa sense orientacions ni instruccions clares del Departament d’Educació?
En primer lloc hem de cridar a la tranquil·litat i a l’esperança. Hi ha vida i molta fora del sistema educatiu. L’entorn, la societat i les famílies estan oferint oportunitats d’aprendre allò que és útil, que engresca i que educa. És cert que no totes les famílies tenen les mateixes oportunitats i és aquí on el sistema ha de garantir l’accés a les competències bàsiques oferint recursos i mitjans. Hem de mantenir la confiança en els docents i a ells dedicar el nostre agraïment per la seva feina. És una oportunitat per descobrir la feblesa d’un sistema que, amb moltes excepcions, s’havia situat en la zona de confort. L’allau de recursos que apareixen a les xarxes socials, les iniciatives per treballar continguts en línia i les col·laboracions de docents és la part positiva de la crisi. És un moment d’oportunitats, per fer allò que no sabíem que sabríem fer, de descobrir els nostres talents ocults en forma d’habilitats deslliurats de la tenalla dels programes escolars ordenats i progressius que res tenen a veure amb la realitat del coneixement.
És també el moment per reflexionar, ara que ens coneixem molt millor, per reequilibrar un sistema i fer-lo més racional perquè permeti la igualtat d’oportunitats. Hem de fer, agradi o no, un replantejament de la societat en aquells valors que són essencials: el saber, la cultura, la salut, l’educació i la recerca. Aquests són els pilars bàsics de la societat i a ells els devem tot allò que tenim i també tot el que, durant tant de temps, li hem manllevat. És hora de repensar, de fer autocrítica i de recomençar des de la psicoeducació.