De Trapero a Oriol Mitjà

Fa tres anys, els atemptats gihadistes del 17-A van transmetre la sensació que Catalunya era capaç de funcionar com un quasi estat. Els cossos d’emergència, primer, i després la policia catalana van ser capaços de resoldre una crisi de seguretat de magnitud mundial sense que els ciutadans tinguessin cap mena de percepció de desgovern. En aquell moment, l’estiu de 2017, les decisions importants es prenien, minut a minut, des de Barcelona. El govern espanyol i tot el seu aparell policial i de propaganda va reaccionar tard i amb una visible desubicació, en contrast amb l’eficàcia professional i comunicativa del major Trapero, convertit en una icona de la suficiència institucional de la societat catalana. L’escena final, per si faltava algun element, va ser una manifestació popular aliena a la parafernàlia monàrquica, amb aquell “no tinc por” que va ressonar, en català, als mitjans de comunicació de tot el món.

Però l’Estat va aprendre la lliçó. Passat el temps, en aquesta crisi sanitària –un àmbit teòricament propici per a la Generalitat, que hi té competència plena– Madrid ha irromput en el primer pla, procurant prescindir, fins a la humiliació, de qualsevol altra instància institucional. No només això, sinó que la pandèmia ha fet emergir el nucli de l’Estat, amb militars plens de medalles i de llenguatge bèl·lic, ministres assegurant que el virus es combat amb la bandera i campanyes institucionals insistint en la unitat (d’Espanya, naturalment) per superar la transmissió vírica.

En aquesta segona crisi el símbol icònic de la suficiència catalana no ha estat un cap policial, sinó un científic. El menyspreu de Madrid ha estat el mateix, la diferència és que Oriol Mitjà s’ha trobat amb una Generalitat impotent, sense cap altre marge polític que el verbalisme. Sort per a ell, que no acabarà a la banqueta dels acusats; dissort per a aquest país, que no té cap alternativa que no passi per una dolorosa confrontació final amb la metròpoli.