Des de l’arrest domiciliari

Una de les realitats sobre la qual, enmig de l’immens poti-poti en què estem immersos, està quasi tothom d’acord, és que el món serà diferent quan es torni a una normalitat que tampoc era cap meravella, que era un formatge de Gruyère amb més forats que substància aprofitable. El com i el quan tornarem, com a mínim, a poder anar amunt i avall, no està gaire clar. Aquest cronista és dels qui creuen que això va força més per llarg que no ens diuen, i encara més amb el grau d’ineptitud i estupidesa pura i dura mostrat pels irresponsables que ens governen, i quan dic que ens governen em refereixo als de Madrid, perquè per si ho dubtava algú ara sí que queda clar i transparent que l’inquilí de la Casa dels Canonges i els seus consellers amb prou feines tenen el marge de decisió del conserge. Però abans d’arribar a aquest punt, voldria acabar amb la qüestió del principi.

Des del 1973 fins al 2008 hem vist un cop i un altre com les grans preteses crisis es resolien amb un nou repartiment de poder i de beneficis en contra de la majoria i a favor de la butxaca dels propietaris dels diners, els recursos i la informació. En el moment actual hi ha un desmuntatge d’estructures, infraestructures i relacions entre l’àmbit públic i el privat que caldrà refer quan es recuperi la galdosa normalitat al·ludida al començament. Tot apunta que les coses es recol·locaran amb la població (encara més) empobrida, i els clans propietaris amb els beneficis intactes. No seré el primer de dir que seria hora que els bancs tornessin les milionades dels rescats de fa deu anys. No em mamo el dit, ja sé que això no passarà. Però sí que seria el moment d’organitzar-se perquè la caiguda del benestar no anés, com sempre, a càrrec dels sectors desprotegits de la societat, majoritaris, per cert, com no cal recordar. Que no ens tornem a trobar que som tots molt més pobres tret dels molt rics, que encara en seran molt més, i que acabem preguntant-nos de quin joc de mans hem estat víctimes per acabar de nou cornuts i pagant el beure.

Com a final, permetin-me tornar a la qüestió del govern. En la línia de l’observació anterior, també es veu venir que una conspícua víctima del coronavirus seran les aspiracions independentistes dels catalans. El primer cop que va sortir P. Sánchez a anunciar l’estat d’alarma envoltat de militars, vaig pensar: això és un cop d’estat. Els fets ho confirmen. P. Sánchez fa tota la pinta d’un titella agafat pels cataplines pel Borbó, l’extrema dreta (PP i Vox) i l’exèrcit. Assistim un cop més –què ho fa que no m’estranya?– a l’esperpèntic espectacle de l’España cañí de militars, capellans, toreros i manoles, passant olímpicament de l’opinió dels experts mentre les xifres d’infectats i morts pel virus es disparen a ritme de rècord Guinness. Tan fotuts estem que no tenim forces per espolsar-nos del damunt aquest espanyavirus de més de tres-cents anys?