Els fils i el titella

Si no hagués hagut de quedar-me tancada a casa, hauria tardat força més a fer servir les videotrucades o, amb una mica de sort, potser ni m’haurien calgut. És així com ens comuniquem ara amb els companys de feina i com el meu fill es relaciona amb els amics de l’escola. Són unes connexions bastant accidentades; també, segons comprovo amb sorpresa, en les dels periodistes amb el president del govern, al final de cada compareixença. En aquesta vida nostra tan regulada per la sofisticació tecnològica, envaïda per algoritmes i pantalles, és gairebé un contrasentit, si no una burla perversa, que els aparells mostrin tan poca disposició a la nitidesa. La veu arriba rogallosa i entretallada, com si sortís d’una càpsula submarina, i la imatge, quan no hi ha una sobtada fosa en negre, divaga entre el ser i el no ser, atrapada en una gestualitat espasmòdica, robòtica, de parpellejos lentíssims, moviments paralitzats a mig acomplir-se i riures nerviosos que esclaten quan a la boca ja no queda ni rastre del que li havia fet gràcia. Les converses no solen ser gaire fluïdes, en unes condicions en què el dispositiu, en lloc de propiciar una transparència mediadora, desvia tota l’atenció cap a la seva pròpia superfície. En qualsevol moment, ens apareixerà la vella carta d’ajust al monitor.

El pitjor de tot és que aquestes distorsions comprometen la il·lusió d’immediatesa de la interlocució. Tots aquests rostres, d’enquadraments obsessionants com en un congrés de telepredicadors, són aquí de debò o són records? Són realment a l’altra banda, en un present simultani al meu, tots aquests cossos elèctrics, aguantats per un fil, que la més lleu interferència por dissoldre? I si fossin imatges gravades, en la imperfecció de les quals aflorés la prova de la seva compareixença diferida, fingida, maquinadora? A vegades, passa fins i tot amb les trucades convencionals de mòbil, com la que vaig intentar establir amb una amiga confinada en un poble de l’Empordà i que va haver de regirar tota la casa, com un saurí, buscant l’únic punt geodèsic que no li xuclés la veu. Si se n’apartava ni que fos un segon, tota ella se’m desintegrava a l’orella amb un espeternec. Expressions com ara “et perdo”, “s’ha tallat” o “se’n va” rodolen amb freqüència d’un cap a l’altre de la línia, també quan truco a la meva mare, que viu a menys de tres quilòmetres. Amb ella encara parlem per telèfon a l’antiga manera: a crits, com feien les àvies afrontades als primers aparells de baquelita, empenyent la veu per ajudar-la a travessar una distància metafísica. Les plataformes digitals a les quals estem confiant la nostra relació amb el món adopten sovint formes potineres, de molt baixa resolució i narrativa plana, com en una funció de ninots en què som alhora els fils i el titella.