Literatura correctora

Ara que hi ha temps de tot, sovint penso en el menjar de restaurants, deu ser perquè ara no hi puc anar (tot i que el millor restaurant és a casa, sempre ho he dit). Va formar part de la meva feina durant anys, hi creia i encara hi crec: la literatura té més poder del que solem pensar. A nivell de menjar i beure, la literatura té el poder de corregir gustos, crear-ne de nous o detestar-ne de vells. Part de la meva feina era redactar la carta de plats en diversos idiomes, i calia fer atractius els enunciats. Com un joc destinat a això que els deia: fer pre-gustosos, a través de la literatura, una sèrie d’elaborats que sortien de la cuina cap a la sala, per a aliment i gaubança d’una ínclita, circumspecta i respectable clientela.

És clar que jo mateix vaig caure en la trampa. De resultes de la lectura atenta i apassionada de les novel·les de Simenon protagonitzades pel comissari Maigret, m’havien arribat a agradar molt una sèrie de cuinats que el dit comissari prenia habitualment a les brasseries i restaurants del vell París. Els cargols de Borgonya al vi blanc, la fermentada choucroute d’aromes agres, la pútida i primitiva andouillette de Troyes, la llefiscosa llengua de bou amb salsa picant... Aquests plats i d’altres, favorits del comissari Jules Maigret, a qui jo admirava com a personatge literari, de mica en mica em van anar agradant perquè l’excelsa literatura me’ls havia fet atractius. I encara dura.

Ho havia experimentat a la feina: no era el mateix escriure “Mousse de figues”, que escriure-hi “Escumall de figues de coll de dama”. Amb el segon enunciat es venien més figues, jo mateix ho comprovava l’endemà. No era el mateix “Ànec amb peres”, que “Platillo d’ànec del Mas Ventós amb peres Morettini”, tot i que el suposat Mas Ventós és una pura ruïna arruïnada, exclusiu habitatge de romegueres i sargantanes, camí de Sant Pere de Roda, en un replà paisatgístic.

I la cosa ve de molt enllà: ja els vells grecs convertiren les figues en menjar habitual dels déus a l’Olimp, tot i ser la figa el fruit d’un arbre sofert, rústec i resistent a la secada i a la salinitat, que on millor viu és en terrenys amagrits. Poca fruita hi havia a l’antiga Grècia, però la poca que hi havia la van divinitzar. La convertiren en literatura, vaja. De tot plegat, però, penso que a l’home modern no el mouen l’amor i la gana, sinó la luxúria i la gola.