Invencions

El temps, de molt la nos­tra invenció més arti­fi­cial i “com que estava vin­cu­lada als pla­ne­tes que gira­ven sobre el seu eix, tan arbitrària com ho podria ser, per exem­ple, un càlcul basat en el crei­xe­ment dels arbres o el procés de des­in­te­gració d’una pedra calcària, encara més tenint en compte que el dia solar pel qual ens regim no és una mesura exacta”. Així arrenca la reflexió sobre el temps que fa Jac­ques Aus­ter­litz, el pro­ta­go­nista que dona nom a la novel.​la, amb aquest cognom, de l’ale­many W.G. Sebald, que lle­geixo aquests dies de con­fi­na­ment en l’edició de Flâneur. Escrita amb fra­ses llar­gues em recorda la manera de par­lar d’alguns dels ter­tu­li­ans que enyoro de retro­bar. La tècnica del domini de la sub­or­di­nada et garan­teix, en un plató amb càmeres robo­tit­za­des, que se’t pugui veure per pan­ta­lla. Però això són figues d’un altre paner. Aus­ter­litz és la història d’un nen jueu, refu­giat i adop­tat a Gal·les el 1940, que va ente­nent que sem­pre ha estat molt sol. Però això de la soli­tud que també és mos­tra de vida i mort d’aques­tes set­ma­nes, no m’ha sac­se­jat tant (en la lec­tura d’aquest lli­bre) com aquesta altra idea del temps com a arti­fici. I mira que en té, de poder, el temps, amb aquest domini i aquesta urgència de l’actu­a­li­tat. Si, tal com pensa aquest per­so­natge, el temps no passés, no hagués pas­sat, i si tots els moments coe­xis­tis­sin simultània­ment? Com entendríem la pandèmia que ens assota. De fet durant molts mesos ja fèiem com si el que pas­sava a la Xina no existís, i ara voldríem que no hagués pas­sat aquí. O que haguéssim tin­gut els tests des del pri­mer dia. Quan ets a l’hos­pi­tal ja es té aquesta sen­sació que el món fa la seva sense tu, que s’està fora del temps. No cal dir ja si s’és mort o mori­bund. Ales­ho­res el càlcul és un altre, les xifres ali­men­ten l’estadística. Però també aquí hi ha mol­tes mane­res de comp­tar, si ets a l’hos­pi­tal o ets a casa, encara que aca­bis fent el dar­rer viatge a la terra.